"Foc de Sant Joan" de Miquel Martí i Pol

FOC DE SANT JOAN

Els vailets que a l’estiu,

roben la fruita dels horts

i els altres, els que no la roben,

i fins aquells petits monstres

que durant llargues tardes xafogoses

aprenen les lliçons d’història;

tots plegats            

i llurs mares i germanes

i les nenes del veïnat

de menys de catorze anys

i algun home escadusser

que diu que estima la família,

però que, en realitat,

no té deu rals per prendre’s un cafè;

tots plegats, repeteixo,

criden desassenyadament

i riuen i s’empaiten

i encenen, incansables,

mants coets i petards

a l’entorn d’un foc de llenya verda,

mànecs d’escombra

i qualque resta de cadira vella.

Fa una nit calorosa

i hom es veu obligat a mantenir

les finestres obertes.

I el poeta,

que odia de tot cor aquest costum

i que, silenciós i sol, a dins la cambra

incitava les Muses en veu alta

per enllestir un poema dedicat

a l’estimada absent,

ara abatut,

llegeix una novel·la

que és com un manual del crim

en vint-i-set capítols.