Cuba, del 17 al 26 de març de 2016 (dia 2): de Miami a Cuba (17 març de 2016) (II)

Finalment, passem els tràmits i a corre-cuita hem de passar el control de seguretat. I ai las, ja hi som pel tros! Una crema dermatològica que ha passat tots els controls de seguretat als EUA, no la deixen passar a Mèxic, malgrat que està gairebé buida. Enutjats, la llencem i anem a cercar la porta d’embarcament. Just al costat hi ha un bar i fem una cervesa, que la veritat és que no resulta gaire barata. Poca estona després ja embarquem a l’avió que ens portarà cap a Cuba. Ens toca estar asseguts a les files d’emergència i li demano a una hostessa si puc continuar portant una petita bandolera a la cintura. Ella em respon que sí, però al cap d’una estoneta una altra hostessa malcarada me la fa treure. En fi... L’avió s’enlaira i al cap d’una estoneta ens porten un refrigeri i una beguda... però en prou feines tenim temps d’engolir-ne uns glops que ja ens ho fan retornar. El motiu és que cal fumigar l’avió per evitar l’entrada de mosquits i malalties a l’illa de Cuba. Les hostesses passen amb uns aerosols i ens deixen ben desinfectats!  Poca estoneta després ja aterrem a l’illa i anem a passar els preceptius controls de seguretat. Em sorprèn que els policies de duanes van vestits de manera molt diferent de com ho fan els d’altres zones del món: les noies amb mini faldilla i mitges de reixeta i els nois amb camisa estreta i el pit mig descobert. M’esperava una bona cua per passar els controls, però la cua esdevé més tard: per agafar les maletes, ja que triguem ben bé una hora perquè surti la nostra. Enmig, la calor ja es fa notar i també em fixo en l’estricte control sanitari que passa la gent, sobretot els oriünds i oriündes quan entren al país, ja que hi ha dues infermeres fent preguntes just abans de recollir les maletes. Quan per fi apareix la nostra, sortim cap a fora el petit aeroport i ens dividim per anar a cercar els companys que ja fa un parell de dies que hi són i anar a canviar diners. Com que hi ha una bona cua, ens hem d’esperar per tal de poder canviar euros a CUC. I és que és molt millor portar euros que no pas dòlars, ja que en canviar dòlars per CUC, hi ha un 10% de recàrrec. A Cuba actualment conviuen dos sistemes monetaris, el peso convertible (o CUC) i el peso nacional (CUP). El primer és per a turistes i el segon, per la gent del país. Pel que fa al peso cubà (CUP), tal i com s’explica a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Peso_cub%C3%A0 ): “El peso cubà (en espanyol peso cubano, peso nacional o, simplement, peso) és la unitat monetària oficial de Cuba, juntament amb el peso convertible. El codi ISO 4217 és CUP. Normalment s'abreuja $, o $MN (és a dir, peso moneda nacional) per diferenciar-lo d'altres tipus de pesos. Se subdivideix en 100 centaus (centavos). El peso cubà va aparèixer per primera vegada el 1857 en forma de bitllets de banc, i només se'n van encunyar monedes a partir del 1915. El 1959, data de la Revolució, un peso era equivalent a un dòlar dels Estats Units. Va anar perdent valor a causa del blocatge nord-americà i de la suspensió de la quota del sucre. Aquesta suspensió fou el motiu principal que va obligar Cuba a buscar un nou soci econòmic, la Unió Soviètica. Arran de la desintegració de l'URSS el 1991, el peso va perdre la major part del seu valor i la taxa de canvi va caure fins als 125 pesos per dòlar. Actualment s'ha revaloritzat considerablement i oscil·la entre els 23 i els 25 pesos per dòlar. (continuarà)

(La fotografia correspon a Cancún, fora l'aeroport)