Cuba, del 17 al 26 de març de 2016 (dia 3): la Ciénaga de la Zapata (18 març de 2016) (II)

El Primer Partit Comunista Cubà, antecedent de l'actual PCC, és fundat en 1925 per Julio Antonio Mella, Carlos Baliño, José Miguel Pérez i Alfonso Bernal del Risc, el primer jove dirigent estudiantil i el segon, un veterà independentista company de José Martí. També van participar exiliats veneçolans com Pio Tamayo i Gustavo Machado. El seu primer secretari general va ser José Miguel Pérez, qui anys després també fundés el Partit Comunista de Canàries. El PCC romandrà en la clandestinitat fins a 1938; en 1939 presa el nom d'Unió Revolucionària Comunista i en 1944 el de Partit Socialista Popular (PSP). Lligat a la Confederació de Treballadors de Cuba. La direcció estalinista del PSP dóna suport a la candidatura presidencial de Fulgencio Batista per al període 1940-1944, i dos dels seus dirigents més notoris, Juan Marinello i Carlos Rafael Rodríguez, són ministres del gabinet d'aquell, a qui caracteritzaran com a «cubà cent per cent, gelós guardador de la llibertat pàtria, tribuno eloqüent i popular... prohom de la nostra política nacional, ídol d'un poble que pensa i vés-la pel seu benestar... home que encarna els ideals sagrats d'una Cuba nova i que per la seva actuació demòcrata identificat amb les necessitats del poble, porta en sí el segell del seu valor».

En 1953 el PSP és il·legalitzat per la dictadura de Fulgencio Batista, encara que la seva premsa continua circulant lliurement. En aquest mateix any, el PSP condemna com a "activitats colpistes i aventureres de l'oposició burgesa" l'assalt a la caserna Montcada realitzat per Fidel Castro i els seus seguidors. Com a part de l'oposició a la dictadura de Batista des de mitjan 1958, mostrarà una actitud ambigua cap al Moviment 26 de Julio fins a desembre de 1958, quan el Che Guevara s'entrevista amb els principals dirigents del partit. En 1961 el PSP es fusiona amb el Moviment 26 de Julio i altres organitzacions per formar les Organitzacions Revolucionàries Integrades (ORI).

L'actual PCC s'origina a partir d'aquest moment, amb la formació de les ORI, les quals seran depurades "dels errors del sectarisme" comesos per alguns dirigents i, el 26 de març de 1962, són unificades com a Partit Unit de la Revolució Socialista de Cuba (PURSC), constituint-se finalment el 3 d'octubre de 1965, com a Partit Comunista de Cuba (PCC).

Des de la depuració de les ORI, el PCC només reconeix com el seu líder a Fidel Castro. L'accés a les files del PCC es realitza sobre la base dels principis de patriotisme, antiimperialismo, i fidelitat al socialisme i el comunisme com a via d'aconseguir la igualtat plena de la societat. L'edat mínima és als 30 anys, però en casos excepcionals, i per mèrits, poden ser part de la seva files joves menors de 30 anys que siguin a més militants de la Unió de Joves Comunistes.

El 4 d'octubre de 1965, surt a circulació el primer nombre de Granma, que és òrgan oficial del Comitè Central del PCC. (continuarà)

(La fotografia correspon a un carrer de Ciénaga de la Zapata)