Cuba, del 17 al 26 de març de 2016 (dia 4): Santa Clara (19 març de 2016) (II)

Durant la revolució cubana, Santa Clara fou l'escenari d'una de les batalles més decisives de l'enfrontament. A finals de1958, Che Guevara i Camilo Cienfuegos lideraven les dues columnes de guerrillers que van atacar la ciutat. El dictadorBatista havia enviat un tren carregat de tropes i armes cap a l'est de l'illa, i els soldats de Guevara van destruir les vies del tren als afores de Santa Clara amb l'ajuda d'un bulldozer, fent descarrilar el tren i frustrant els plans de Batista. Mentrestant, la columna de Batista havia derrotat una guarnició militar a la batalla de Yaguajay, prop de la ciutat. El 31 de desembre de 1958, les dues columnes van capturar la ciutat. La batalla es considera decisiva perquè Batista abandonà l'illa 12 hores després, i al cap de 2 dies els rebels ja havien pres les instal·lacions militars de la capital.
El primer congrés del Partit Comunista de Cuba, celebrat l'any 1975, acordà canviar l'organització politicoadministrativa de l'illa, i l'antiga província de Las Villas es dividí en tres noves províncies: Cienfuegos, Sancti Spíritus i Villa Clara, quedant la ciutat de Santa Clara com a capital d'aquesta última.
Al centre de Santa Clara s'hi troba el Parque Vidal. En aquest parc hi ha una escultura dedicada a Marta Abreu, una benefactora de la ciutat. Vorejant el parc hi ha una sèrie d'edificis emblemàtics, com ara l'Hotel Santa Clara Libre (anteriorment el Gran Hotel), que encara conserva els forats causats pels trets de la presa de la ciutat durant la revolució cubana; o el Teatro de La Caridad, monument nacional de Cuba.
Als afores de Santa Clara es pot visitar el mausoleu que conserva les restes del Che Guevara i de setze dels seus companys combatents assassinats el 1967 durant la campanya de Bolívia. En un altre punt de la ciutat hi ha una reconstrucció del descarrilament del tren que protagonitzà el Che durant la batalla de Santa Clara”.
La primera parada que farem serà el mausoleu del Che. És fàcil veure’l. Hi ha una imponent estàtua d’ell i es pot entrar al museu i també al lloc a on hi ha les seves restes, juntament amb les d’altres combatents. També hi ha bastanta policia per la zona. No es pot entrar res dins del museu ni del mausoleu, s’ha de deixar tot en una consigna. Estem de sort i no fem gaire cua. Entrem primer al lloc a on descansen les restes del Che. El lloc impressiona i emociona, la veritat. La pell se’m posa de gallina i se’m fa un nus a la gola. No hi estem gaire estona i sortim cap a fora, a on hi ha una exposició commemorativa en record de l’home que va acompanyar el Che durant el seu viatge per Sudamèrica i a no es va forjar la seva ànima revolucionària, Alberto Granado (https://es.wikipedia.org/wiki/Alberto_Granado) . De fet, el seu periple va inspirar la pel·lícula “Diarios de motocicleta” (https://ca.wikipedia.org/wiki/Diarios_de_motocicleta). El Che Guevara, una icona del segle XX i que perdurarà al llarg dels segles, va ser un dels grans impulsors de la revolució cubana, juntament amb Fidel Castro, Raül Castro i Camilo Cienfuegos. Tal i com s’explica a viquipèdia, Ernesto “Che” Guevara (https://es.wikipedia.org/wiki/Ernesto_Guevara; https://ca.wikipedia.org/wiki/Che_Guevara ): “Ernesto Guevara, més conegut com a Che Guevara, o simplement com a el Che, (Rosario, Argentina, 14 de juny de1928  - La Higuera, Bolívia, 9 d'octubre de 1967) fou un polític, guerriller, escriptor i metge argentino-cubà.
Fou un dels líders de la Revolució Cubana. A la dècada dels anys seixanta s'establí amb un petit grup de guerrillers a Bolíviaon fou capturat i assassinat de manera clandestina per l'exèrcit bolivià amb la col·laboració de la CIA.
. Pòstumament, s'ha convertit en un símbol d'abast mundial; pels seus partidaris simbolitza la lluita contra les injustícies socials o la rebel·lió i l'esperit incorruptible, mentre que pels seus detractors és vist com un assassí en massa i un criminal, acusant-lo, a més a més, d'una nefasta gestió com a Ministre d'Indústria del govern cubà. El contorn del seu rostre, obtingut a partir d'una foto d'Alberto Korda, ha estat denominada com "la fotografia i la icona gràfica més famosa del segle XX" segons l'Institut d'Art de Maryland.
Nasqué en el si d'una família burgesa deRosario (Argentina). Pareix que als dos anys emmalaltí d'asma, que sofrí tota la seva vida, per la qual cosa la seva família es va mudar a un lloc de clima més sec, a Alta Gracia(Córdoba), Argentina, sense que la seva malaltia millorés. La seva educació primària va ser a la seva llar, a càrrec de la seva mare,Celia de la Serna.

Estudiant de medicina, passà a Guatemala, on s'adherí a les tesis populistes del president del país Jacobo Arbenz, que fou derrocat pels filoimperialistes. Perseguit pels nous governants, deixà Guatemala per establir-se a Mèxic. Allà s'uní al cercle revolucionari de cubans exiliats que encapçalava Fidel Castro. Fou un dels supervivents de l'operació Granma, i juntament amb Castro i Camilo Cienfuegos integrà la tríada que comandà el triomf militar dels revolucionaris contra el govern Batista el gener de 1959. (continuarà)
(La fotografia correspon a la plaça central de Santa Clara)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís