PARÍS (del 9 al 12 d’octubre de 2015) (dia 3, 11 d’octubre de 2015): segon tast de París (IV)

Durant la Revolució francesa, la plaça era el lloc de pas obligat pels seguicis, improvisats o preparats pel protocol de les festes. Va ser un dels grans llocs d'aliança del període revolucionari, sobretot quan la guillotina va estar allà instal·lada. Va ser on Lluís XVI i Maria Antonieta van ser executats. S'estima unes 1.119 persones les que van ser decapitades a la plaça durant la Revolució Francesa.
Des del 12 de juliol de 1789, els busts de Jacques Necker i de Felip Igualtat estan exhibits allà; el príncep de Lambesc i els seus dragons carreguen contra els manifestants. L'endemà, la multitud s'apropia de les armes del «guardamobles» (situat en l'edifici nord-est) per anar a «La Bastilla». El 6 d'octubre, Lluís XVI, Maria Antonieta, i el Delfí, són tornats de Versalles a París pel poble, i fan la seva entrada al Palau de les Tulleries travessant la Plaça Lluís XV.
L'11 d'agost de 1792, l'estàtua de Lluís XV va ser abatuda a terra del seu pedestal i després enviada a la foneria. La Plaça de Lluís XV va ser rebatejada amb el nom de «plaça de la Revolució». Amb la fi del Terror, el govern va decidir tornar a donar nom a la Plaça de la Revolució com «Plaça de la Concòrdia».”
A la plaça també observem l’obelisc de Luxor (https://ca.wikipedia.org/wiki/Obelisc_de_Luxor ): “L'obelisc de Luxor és un obelisc de granit rosa que prové originalment del temple de Luxor a Egipte i que, des del 1836, es troba al centre de la plaça de la Concorde a París. a ser Muhammad Alí, virrei d'Egipte, qui, a instàncies del baró Taylor, després de Jean-François Champollion, va oferir a França, al començament del 1830, els dos obeliscs erigits davant el temple de Luxor, però només el de dreta (mirant el temple) va ser transportat cap a França. La revolució del 1830 va estar a punt d'ajornar-ho, però Muhammad Alí va confirmar la seva donació el novembre del 1830. Fou Champollion qui va ser encarregat pel rei d'escollir el primer dels dos obeliscs que havia d'arribar a França.
Un vaixell, especialment noliejat per aquesta finalitat, el Luxor, comandat per Raymond de Verninac Saint-Maur, va salpar de Toló l'abril del 1831 i va remuntar el Nil a l'agost. El vaixell va embarcar el monòlit el desembre i va baixar el Nil l'agost del 1832. De tornada a Toló el maig del 1833, va arribar a París l'agost del 1834 després d'haver remuntat el Sena.
Lluís Felip I va decidir erigir-lo al centre de la plaça de la Concorde, a París. La tria d'un monument totalment aliè a la història nacional estava destinada a impedir les baralles i les temptatives d'apropiació d'aquest important lloc de la Revolució Francesa per una o altra facció.
Fet de granit rosa d'Assuan, l'obelisc mesura 23 metres d'alçada i pesa 230 tones. Va ser erigit amb una gran celebració, el 25 d'octubre del 1836, per l'enginyer Apollinaire Lebas, amb l'ajut de màquines elevadores i de gegantins cabrestants.
Lluís Felip I, de qui allò fou la primera gran aparició pública des de l'atemptat d'Alibaud del 25 de juny del 1836, no havia volgut córrer el risc del ridícul en cas de fracàs de l'operació. S'havia instal·lat, doncs, discretament, amb la família reial, a les finestres de l'hôtel de la Marine. En el moment que l'obelisc es va posar sobre el seu sòcol, el rei i la seva família van aparèixer al balcó en una escenificació perfectament regulada i van recollir l'ovació de la considerable multitud que s'amuntegava per assistir a l'operació.
A canvi dels obeliscs, França va oferir un rellotge que adorna avui la ciutadella del Caire, però que no va funcionar mai, almenys segons l'opinió dels cairotes. El segon obelisc ha estat tornat oficialment a Egipte pel president François Mitterrand, durant el seu primer septenni.

La base original, amb decoració composta de babuïns, s'exposa al Museu del Louvre.”
(La imatge correspon a l'Arc de Triomf de París)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís