PARÍS (del 9 al 12 d’octubre de 2015) (dia 2, 10 d’octubre de 2015): primer tast de París (V)

Els segles XVII i XVIII

A finals del segle XVII, d'acord amb els desitjos de Lluís XIV, es realitzen canvis profunds a l'interior de la catedral. L'arquitecte Robert de Cotte va demolir el cor alt (que va ser reemplaçat per una sumptuosa reixa daurada de ferro forjat), part de l'alt relleu del tancament del cor a fi d'obrir-lo al deambulatori substituint-los per reixes, així com les tombes per permetre una remodelació completa del cor a l'estil de l'època, igual que moltes altres catedrals gòtiques de tot Europa durant els segles XVII i XVIII. Es van fer noves cadires del cor així com un nou altar per al qual es varen fer les estàtues que encara avui l'adornen, representant a Lluís XIV renovant el vot del seu pare, Lluís XIII, tots dos de genollons al davant de la Pietat. Després, el 1756, els canonges varen trobar l'edifici massa fosc i demanaren als frares Le Vieil que llevassin els vitralls medievals i els reemplacessin per vidre blanc, després d'enlluir les parets de la catedral. Els rosetons s'han conservat. Finalment, a petició del clergat, Soufflot, arquitecte del Panteó de París, va fer desaparèixer l'entrepany (part d'una paret compresa entre dues portes o forats) i una part del timpà del portal central, decorada amb el famós Judici Final, per deixar passar més fàcilment el pal·li de les processons.
Durant la Revolució Francesa, la Catedral va ser objecte de nombrosos actes vandàlics: els reis de Judà a la Galeria dels Reis a la façana van ser llevats i decapitats - es creia que aquests eren els reis de França. L'any 1977 es varen trobar una bona part d'aquests caps i ara són al Museu Nacional de l'Edat Mitjana. Entre altres actes vandàlics, quasi totes les grans estàtues dels portals van ser destruïdes i el tresor va ser saquejat. Els altars es varen destruir completament, i el mobiliari de culte, estàtues, pintures, adorns, domassos, també vares ser destruïts o dispersats. El Culte a la Raó es va iniciar a Notre-Dame el 10 de novembre de 1793, amb el Festival de la Llibertat. Aquest culte va ser organitzat per Pierre-Gaspard Chaumette, i l'altar es va veure transformat en l'altar de la deessa Raó. A finals de novembre d'aquest any, el culte catòlic va ser prohibit a París. La catedral es va transformar en magatzem.

La restauració del segle XIX

Poc després de la signatura del Concordat de 1801, la catedral va ser retornada per al culte (18 d'abril de 1802). Es va procedir ràpidament a algunes reparacions d'emergència perquè al desembre de 1804, Napoleó Bonaparte pogués ser coronat emperador dels francesos, en presència del papa Pius VII. L'edifici va ser blanquejada per a l'ocasió, i després amagat sota les decoracions de Charles Percier i Fontaine François-Léonard. Les banderes d'Austerlitz es varen penjar a les parets per amagar el lamentable estat de l'edifici.
Una vegada que es restableix la pau, la catedral estava en tan mal estat que les autoritats municipals van començar a considerar la possibilitat d'enderrocar-la totalment. El gran novel·lista Victor Hugo, admirador de la construcció, va escriure aleshores la seva novel·la Notre-Dame de París (publicada en 1831), que va ser un gran èxit i va ser escrita especialment per a sensibilitzar a la gent sobre el valor d'aquest monument. Va aconseguir crear un ample moviment popular a favor de la catedral. La seva novel·la va retornar a la vida un monument aleshores marginat i el va fer més familiar als parisencs. A això es va afegir el pes del nou moviment europeu anomenatromanticisme que cercava donar als homes una nova concepció del món. Amb a la seva novel·la, Víctor Hugo va contribuir de forma especial en salvar l'obra mestra d'un destí fatal.
Va haver diferents corrents de pensament sobre el destí que havia de tenir Notre Dame: els catòlics, per descomptat que volien reconciliar França amb la pietat i la fe d'abans, els monàrquics que van tractar de reviure el passat proper, i també hi havia un corrent laic.
El ministre d'Afers Religiosos de l'època va decidir un gran programa de restauració. L'arquitecte Godde encarregat fins aleshores del manteniment de l'edifici i els mètodes de restauració del qual van ser unànimement rebutjats, va ser descartat. Es consideren Jean-Baptiste-Antoine Lassus i Eugène Viollet-le-Duc que s'havien distingit en les obres de la Santa Capella de París. Aquests últims van dipositar un projecte i un informe i varen guanyar el concurs que es va realitzar el 1844; varen presentar el 1845 un pressupost de 3.888.500 francs que varen haver de reduir a 2,65 milions, per a la renovació de la catedral i construcció d'una sagristia. L'Assemblea Nacional va aprovar una llei que concedia aquesta quantitat i és així com, després de llargs anys d'espera, la restauració podria realment començar. El exigu pressupost es va esgotar el 1850. Els treballs es varen aturar. Viollet-le-Duc, va haver de presentar noves propostes en repetides ocasions perquè els treballs es poguessin acabar. En total es varen concedir més de dotze milions de francs. Havent mort Lassus el 1857, ell va ser l'únic que va acabar la restauració el 31 de maig 1864.
La construcció de la sagristia, va resultar ser un desastre financer. Va fer falta baixar fins a 9 metres abans de trobar-se amb un terreny estable.
El lamentable estat de la part que correspon a l'obra era generalitzat, per exemple, la porta vermella estava en ruïna. S'ha perdut el compte dels pinacles trencats, els gablets ensorrats. Pel que fa a les grans escultures dels portals i de la façana, no quedava gran cosa. Els restauradors van haver de fer un seriós treball d'investigació per poder restaurar (de forma idèntica si fos possible, que era rar a aquella època) les parts deteriorades, com es reflecteix en els escrits i dibuixos de Viollet-le-Duc.
És el restitució de la part escultòrica de la catedral el que va constituir el principal èxit dels dos arquitectes. D'entrada varen voler restaurar tota l'ornamentació escultòrica destruïda, inspirant-se o copiant obres de la mateixa època i que es conservaven intactes (Amiens, Chartres i Reims). Per això els arquitectes varen reunir un excel·lent equip d'escultors dirigits per Adolphe-Victor Geoffroy-Dechaume. Molts d'ells procedien del taller de David d'Angers, i es coneixien entre si. Més de cent grans estàtues van ser creades i destinades a l'exterior, entre elles les dotze estàtues de coure al voltant de la base de l'agulla, obres del mateix Geoffroy-Dechaume, el que demostra el gran talent d'aquest escultor. Viollet-le-Duc va prestar molta atenció a la realització d'aquestes estàtues. Primer eren dissenyades amb molta cura, després es realitzava una maqueta en guix de grandària natural i a continuació es feien les correccions necessàries fins que l'obra es considerava satisfactòria. Només llavors, es feia l'estàtua definitiva en pedra. Les escultures varen ser controlades totalment pels arquitectes i no es va autoritzar cap tipus de llibertat de creació als escultors.
Durant la restauració, la catedral va ser remodelada una mica. El rosetó sud per exemple, es va girar quinze graus a fi de fer-lo reposar segons un eix vertical. Aquesta modificació, criticada a vegades, era deguda a la necessitat de consolidar el conjunt, la part d'obra del qual s'havia ensorrat. Finalment algunes estàtues sorgides de la imaginació de l'arquitecte es varen construir, com les impressionants quimeres contemplant París des de dalt de la façana.
A més de tot això es va planificar un aïllament de la catedral arrasant amb tots els edificis dels voltants.

La restauració es va completar sent Monsenyor Georges Darboy arquebisbe de París, el qual va consagrar la catedral el 31 maig de 1864. (continuarà)
(La fotografia correspon als jardins propers a Nôtre-Dame)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís