Un preciós poema de Maria Antònia Salvà

XEREMIES LLUNYANES

So llunyà de xeremies,

qui el sabria definir?...

¿Són passades alegries

que mai més s’han de fruir,

remembrances d’altres dies

que se planyen de morir?

Veu que en l’hora de la sesta

va planant pel camp soliu,

i als estels fa sa requesta

les vetlades de l’estiu;

veu que passa i mai no resta,

so perdut i fugitiu,

que ara es plany, ara somnia,

captivat d’unes amors

sempre, sempre en llunyania...

-qui en diria les llangors?-

sempre, sempre en llunyania

per serenes i grisors!

¿És la pena o l’esperança

que dóna ales a son vol?

¿És desig o bé recança

aqueix so que vol i dol,

i se plany d’una enyorança,

com l’aucell privat del sol?

Oh planyenta xeremia,

vés cercant ton bé perdut,

sols que passis dins ma via

i m’hi deixis la virtut

de ta pia

melangia,

raig subtil de poesia,

exquisida companyia

d’exquisida solitud.