Galícia, del 23 al 27 de juliol de 2015: Compostel·la i La Corunya (dia 4, 26 de juliol de 2015) (II)

El nucli antic de Santiago de Compostel·la és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1985. Segons la pàgina web d'aquesta organització:

Segons la llegenda, l'apòstol Sant Jaume el Major va portar el cristianisme als celtes de la península Ibèrica. L'any 44 va ser decapitat aJerusalem. Les seves restes van ser portades posteriorment a Galícia en una barca de pedra. Arran de les persecucions romanes dels cristians d'Hispània, la seva tomba va ser abandonada en el segle tercer. Sempre segons la llegenda, aquesta tomba va ser descoberta l'any 814 per l'ermità Pelai (Pelagius), després de veure llums estranyes al cel nocturn. El bisbe Teodomir d'Iria va reconèixer aquest fet com un miracle i n'informà el rei Alfons II d'Astúries i Galícia (791-842). El rei va ordenar la construcció d'una capella en el lloc. Diu la llegenda que el rei es va convertir en el primer pelegrí d'aquest santuari. Això va ser seguit per una primera església l'any 829 i una altra el 899, església preromànica, per ordre del rei Alfons III d'Astúries, fent-ne gradualment un important lloc de peregrinació. L'any 997 aquesta església primitiva va ser reduïda a cendres per Almansor (938-1002), comandant de l'exèrcit del califa de Còrdova. Les portes i les campanes, portades per captius cristians aCòrdova, es van afegir a la mesquita Aljama. Quan Còrdova va ser presa pel rei Ferran III de Castella el 1236, aquestes mateixes portes i campanes van ser transportades per presoners musulmans a Toledo, i s'inclogueren a la catedral de Santa Maria de Toledo.

La construcció de la catedral actual es va iniciar el 1075 sota el regnat d'Alfons VI de Castella (1040-1109) i el patrocini del bisbe Diego Peláez. Va ser construïda segons el mateix plànol que l'església de maons monàstica de Sant Serni de Tolosa, probablement l'edifici romànic més gran de França. El temple va ser construït sobretot en granit. La construcció es va aturar diverses vegades i, segons el Liber Sancti Iacobi, l'última pedra fou col·locada el 1122 i la catedral va ser consagrada el 1128. Segons el Còdex Calixtinus, els arquitectes eren "Bernard el Vell, un mestre meravellós", el seu ajudant Galperinus Robertus i, més tard, possiblement, "Esteban, mestre de les obres de catedrals". En l'última etapa "Bernard, el jove" (que possiblement era fill d'Esteban) estava acabant l'edifici mentre que Galperinus va estar a càrrec de la coordinació. També va construir una font monumental al davant de la portada septentrional el 1122.

L'última etapa de construcció comença quan el 1168 el capítol encarrega al Maestro Mateo la realització de la cripta i el Pòrtic de la Glòria i la catedral és definitivament consagrada el 3 d'abril de 1211 sent arquebisbe Pedro Muñiz i en presència del rei Alfons IX de Lleó.

L'església es va convertir en seu episcopal el 1075 i, per la seva creixent importància com a lloc de peregrinació, aviat es va consolidar com a seu arquebisbal pel papa Calixt IIel 1120. L'any 1495 s'hi va afegir una universitat.

La catedral fou embellida i ampliada entre el segle XVI i el segle XVIII.

Els orígens del culte a Sant Jaume a Gallaecia romanen en l'obscuritat dels temps. A la fi del segle VII es difon al nord-oest de lapenínsula Ibèrica la llegenda que Sant Jaume el Major havia estat enterrat en aquestes terres, després d'evangelitzar-les. Aquesta idea és recollida a la península pel tractat D'ortu et obitu Patrum, d'Isidor de Sevilla i a Anglaterra pel bisbe Adhelmo de Malmesbury.

Així vuit segles després de la mort de l'apòstol Sant Jaume, l'any 813, un ermità anomenat Pelai o Pelagius va veure unes llums en les proximitats de la població de la parròquia de San Félix de Lovio, així com ho van veure d'altres fidels. L'hi va comunicar el fet al bisbe Teodomiro, bisbe d'Iria Flavia (a prop de Padrón). Després d'uns dies de dejuni, el bisbe i acompanyants van anar al lloc i van descobrir entre les bardisses, un monument fet de lloses de marbres, no van tenir cap dubte que es tractava del sepulcre de l'apòstol i dels seus dos deixebles Atanasi i Teodor. El bisbe va comunicar la troballa al rei d'Astúries Alfons II el Cast, el qual va viatjar amb la seva cort, al lloc i va donar terres prop del sepulcre al bisbe, manant edificar una petita església.

Després d'unes excavacions fetes l'any 1878 sota l'absis de la catedral dirigides per l'historiador Antonio López Ferreiro i sent arquebisbe de Compostel·la Miquel Payà i Rico, es van descobrir els fonaments del primitiu sepulcre, anomenat «Arca Marmàrica de Santiago», amb restes d'un altar que constava d'una llosa llisa sobre un fust de pedra també llis. Presentava una planta d'uns vuit metres de costat, amb un altre cos central, més petit rectangular, construït per grans carreus de pedra i els murs exteriors estaven realitzats en maçoneria. Tenia un pòrtic amb columnes i paviment amb lloses de granit, també una orlade mosaic romà envoltava la tapa del sepulcre. L'església que va manar construir Alfons II el Cast va respectar l'antiga cel·la del sepulcre, es van derrocar les columnes i es va construir un mur prop de l'arca marmòria en forma de nau amb un petit absis i finalment es va cobrir tot amb una sostrada de fusta. (Continuarà)

(La fotografia correspon al botafumeiro de la catedral de Santiago)