EUROPA 2015, vergonya

EUROPA 2015

Mirada perduda.

Sense esperança. 

O potser sí,  que n’hi ha un bri.

Nord enllà s’albira un camí,

polsós, però un camí,

el llindar entre la vida i la mort.

Enmig la vegetació,

solcada de trampes mortals,

s’aferra a aquest miratge.

Els peus llagats ja no dolen.

ni les espatlles esgotades,

ni la ferida sagnant a l’orella,

ni els braços enfortits de carregar

farcells en un costat i sa filla a l’altre.

Camina ràpid; tot el que les nafres li permeten.

Els ulls negats de llàgrimes en veure,

que  l’agonia per sobreviure,

el soroll dels bombardejos,

el ventre famolenc  de tota la família,

seran prest un malson que es perdrà

en les rialles de la nova vida que els espera,

allí, més enllà del camí.

Quan ja hi són, el bri d’esperança es fa fum.

Una frontera d’indignitat, una frontera de vergonya,

Una frontera que no els deixa sortir de l’infern o

que  falsament condescendent,

els permetrà establir-se en un camp de refugiats

La frontera de l’Europa del 2015.

S’esfuma l’esperança. S’esfuma la dignitat. S’esfuma la humanitat.

(També en memòria del refugiats del 1936)