Pequín, dia 7: passejada per la ciutat (Beihai park) i marxa cap a Lanzhou (4 de maig de 2014) (I)

Em llevo; estava cansada i he dormit com un tronc. Quan em llevo, faig una mica de feina, esmorzo i faig el check-out de l’hotel, deixant les maletes allí abans d’embrancar-me pels carrers de la ciutat. Torno a passar pel carrer Wangfujing (http://en.wikipedia.org/wiki/Wangfujing), el més comercial. Fa molt de vent, però després de visitar de nou el mercat tradicional, me’n canso i explorant el mapa que porto, decideixo anar a visitar el parc de Beihai (http://en.wikipedia.org/wiki/Beihai_Park) , que jo està excessivament lluny (o almenys això em sembla a simple vista!). Passo per carrers poc transitats, molt autèntics; la vida transcorre entre carrerons, la roba penjada a tot arreu, a fora i dins de les cases, la gent reparant bicicletes, fumant o simplement mirant el paisatge. I com no, continuen els clàxons, el trànsit infernal, les imprudències, etc.  Finalment, acabo sortint a la zona del Palau Imperial, a la ciutat Prohibida. Hi camino paral·lelament. Durant el camí, m’agobio un xic, no per la munió de turistes oriünds i estrangers, sinó també per la gran quantitat de homes amb motos a on hi ha carros per portar turistes, que no paren de cridar-me i de males maneres, demanar que pugi amb ells a fer un vol pels llocs turístics. També m’entristeix moltíssim el fet de veure que hiha molta gent mutilada o cremada, mostrant les seves ferides, que demana caritat als molts turistes que passem per allí. Una mica torbada i alacaiguda, vaig caminant. No és el meu millor dia... Finalment, arribo al parc de Beihai, a on hi ha la White Dagoba, que es divisa ja des de lluny. Cal pagar 20 iuans per tal de poder-hi entrar. Ho faig i davant hi ha un gran llac, que a causa del vent, no es pot navegar . La White Dagoba o temple de Miaoying (http://en.wikipedia.org/wiki/Miaoying_Temple )  és un temple budista i m’hi endinso. Fou construït durant la dinastia Ming. Cal pujar moltíssimes escales i dretes, semblants a les que em vaig trobar durant la meva visita al Tibet. De fet, recupero l’essència de les sensacions d’aquell racó de món que tant em va impressionar. M’emociono amb facilitat sense causa aparent. Pujo fins a la pagoda per unes costerudes escales i passejo una estona pels voltants. Pel parc, enorme, també hi ha unes coves per visitar, però al final decideixo no fer-ho, el que es coneix com la Jade Flower Island (琼华岛, Qiónghuádǎo),  dissenyada per un Huihui (musulmà) anomenat Amir al-Din. No sé perquè, no em sento amb forces per visitar-ho. Decideixo fer una mica més de vol i retornar cap a l’hotel.  A fora la munió de turistes no cessa; el dia és assolellat i de temperatura agradable. Quan arribo a l’hotel veig que encara és un xic aviat per anar a l’aeroport i el que faig és anar de nou a la zona més comercial a comprar quelcom per picar. Allí observo que els semàfors van amb una mena de ratlles per marcar el compte enrere! Ah, i a Beijing també hi ha el sistema de compartir biciclets! I ja sí, quan retorno a l’hotel, no tardo gaire a anar a l’aeroport. En aquesta ocasió el preu del taxi és raonable, uns 200 iuans, que és el preu normal i no les estafes a les quals et sotmeten alguns taxistes malparits! En aquesta ocasió, volaré amb Air China; inusualment, el temps de fer el check-in és molt ràpid, en 10 minuts ho tinc fet i no he d’esperar la mitjana de 45 minuts que he esperat normalment en els vols interns a Xina. També m’adono que hi ha molta gent enganxada al mòbil, als xats, a jocs. A més,  no els tenen en silenci. Penso que serà una estratègia del govern per tenir-los entretinguts, alienats, que no pensin en res més que consumir.  Quan passo el control de seguretat, em paren: es veu que porto massa monedes a la cartera!! Flipo;  me l’examinen, comproven de nou les meves dades i em deixen passar. Com sabré més tard, no està ben vist que es portin moltes monedes, tot i que no acabo d’entendre bé el perquè... Coses de la Xina. Mentre espero per embarcar aprofito per llegir, mirar més coses de Xina a la guia que porto i també fer una mica de feina. És precisament mentre la faig, quan és el moment d’embarcar, que una noia xinesa m’avisa que ja podem pujar a l’avió en un anglès perfecte. Embarquem juntes i m’explica que és originària de Lanzhou, però que va anar a Nova York, hi ha conèixer un noi i s’hi ha casat. Ara, després de tres anys sense veure a la seva família, torna per celebrar el 60è aniversari del seu pare. Degut a la llei del fill únic, molts pares només tenen un únic fill/a i es per a ells no és fàcil quan els hi marxa la descendència a treballar fora.  Dins de l’avió, per variar, hem d’esperar a que ens donin pista. Al costat hi tinc un senyor que s’apropia fins i tot de part del meu seient. Mentre mengem (per cert, el menjar d’Air China és menys abundant i  per mi, menys bo, que el de China Eastern airlines!), no para de fer sorolls, com fan la majoria de compatriotes seus mentre engoleixen el menjar! El trajecte el faig entre lectures, cops de cap i mirar programes d’entreteniment que posen per les pantalles (continuarà)

(La fotografia correspon a la White Pagoda que hi ha al parc de Beihai)