De la Xina als Països Catalans, dies 11 i 12 (8 i 9 de maig de 2014)

He dormit com un tronc. Em llevo quan sona el despertador. No mandrejo gaire, ja que tinc el temps bastant just. Em faig una dutxa, baixo a esmorzar i quan pujo, sona el telèfon. No sóc a temps d’agafar-lo, però no triga pas gaire estona a sonar de nou. És en Martin, que està preocupat per si tot funciona bé. S’ha encarregat de que un taxi em vingui a recollir per portar-me a l’aeroport de Lanzhou. Fins i tot vol que el conductor pugi a ajudar-me amb les maletes. Em truca un parell de vegades més i al final, ja marxo. El problema arriba a l’hora de fer el check-out. Més de 10 minuts abans no se’n surten. Sort que marxo amb temps... Quan ja s’han arreglat els problemes, puc marxar. Pujo a un taxi a on el taxista, per variar, no té ni idea d’anglès. Fem el trajecte en silenci. No calen gaires paraules per contemplar la bellesa del paisatge, belles muntanyes, amb la gent treballant els camps. Però també s’estan construint noves vies de tren i noves autopistes; hi ha gent treballant-hi, entre ella, moltes dones; són de confessió musulmana a jutjar per les seves vestimentes. També em fa gràcia observar que en  moltes ocasions n’hi ha un o una treballant i tres mirant-s’ho... Al cap de gairebé una hora, arribem a l’aeroport de Lanzhou. Pago 200 iuans i entro cap a dins. És un aeroport petit i no tinc gaire feina a fer el check-in i a passar els preceptius controls. M’espero una horeta i finalment, embarquem direcció a Shanghai. El vol és relativament plàcid, tot i algunes turbulències i un senyor al costat que fa un soroll estrepitós mentre engoleix el que ens porten per dinar. I és que és bastant habitual que la gent mengi de manera sorollosa i que deixi anar rots en acabar de menjar. Fins i tot hi ha un tipus de te que, segons ells, cal beure fent soroll! Al cap d’aproximadament un parell d’horetes, arribem ja a Shanghai. Sé que m’espera una tarda llarga, tinc un trànsit de nou hores allí. Deixo la maleta gran en un lloc per guardar maletes i vaig voltant aeroport amunt i avall per matar les hores; ho combino amb anar fent feina i anar observant la gent. També, aprofito,  ja que tinc la factura, per protestar per l’abusiu preu del taxi el dia que vaig aterrar. La noia que m’atén s’esparvera en veure la factura i després d’algunes gestions, en retorna 200 iuans. Mentre mato les hores com puc, veig que a l’aeroport hi ha molts xinesos, però també molts occidentals. Alemanys, americans, francesos, etc. Mentre passejo o miro la gent, rememoro les coses que m’ha passat en aquest viatge, la gent coneguda, els paisatges, les olors. Com els nens sempre van amb el cul a l’aire per tal que quan hagin de fer les necessitats sigui ben ràpid, de com els xinesos i xinesos sempre mengen ( i déu n’hi do tot el que mengen i no estan pas grassos!), o aprofiten qualsevol moment per fer una becaina, del tren a Zhangye, a on a part de ser un transport, també és un mercat ambulant a on no paraven de passar venedors i venedores,  del trànsit infernal i la manera gairebé suïcida de conduir, de com a tots als aeroports i estacions hi ha màquines d’aigua calenta i freda per preparar els noodles...  Entre pensaments, discorren els minuts i les hores i sí, arriba l’esperat moment de fer els requisits necessaris per embarcar. I de nou, les hòsties per ser el primer o la primera. Em fa gràcia que la gent que va amb prioritat, és a dir, que ha pagat més, s’ha d’esperar igualment per a poder fer els tràmits necessaris. Després d’una hora, és el moment que em toca fer el check-in. Un cop fet, a passar els controls d’immigració i a esperar per embarcar. Hi ha una gran diversitat de gent d’arreu del món que espera. Hi ha xinesos i també musulmans que aprofiten per resar just davant de la porta d’embarcament. Finalment, pugem a l’avió. I poc després d’enlairar-nos, sopem i aprofito per veure la pel·lícula “Agost “ abans de caure rendida. Em llevo per esmorzar i just per aterrar a Qatar. Estic força cansada i em costa obrir els ulls... Desembarquem i el bus ens porta fins a la terminal, a on passaré un parell d’horetes abans de tornar a pujar a un bus per tornar a embarcar. Som bastanta gent d’arreu del món, de nou. El bus, però, fa un trajecte molt llarg. Tardem més de 20 minuts abans de poder pujar a l’avió. A la llunyania, al mig del desert de Doha, només grans i grans edificis, molta gent treballant a l’aeroport actual i d’altres que treballen en noves edificacions. Una ciutat fantasma, feta a base de petrodòlars, enmig del desert.  Qatar, un país fet a base de diners, moltes vegades tacats de sang. També és fastigós que et posin propaganda per ajudar als nens pobres del món i surt la primera dama del país amb vestits caríssims. En fi, misèries d’aquest món capitalista... Finalment, pugem a l’avió, l’última etapa abans d’arribar a casa, al meu país, als meus Països Catalans. El vol se’m fa pesat, però m’emociono quan veig el Mediterrani, el seu blau, el meu lloc. Aterrem abans d’hora, però tardem una bona estona abans no podem baixar de l’avió, i encara molta més estona abans que no surtin les maletes. En total, més de 45 minuts per la inoperància a l’aeroport de Barcelona, 45 minuts que fan que provoquen que perdi el bus que m’ha de portar a Girona. M’emprenyo; com podem ser un país normal amb aquest mal funcionament d’un lloc cabdal com és un aeroport?! Haig d’anar a Sants a buscar un tren i finalment, cap al meu lloc, cap a les comarques gironines després de voltar per mig món.  I un cop a casa, ja per sempre, dins de la capseta dels records, imatges, paisatges i persones que ja formaran part de la meva vida.  La Xina, un país que em provoca sensacions ben contradictòries..., un país increïble!

(La imatge correspon a l'aeroport de Doha, a Qatar)