De Lanzhou a Zhangye (dia 8): les roques de Danxia (5 de maig de 2014) (i V)

Mentre sopem l’Emily està molt i molt pendent del mòbil. Quan sortim diu que m’acompanya a l’estació a buscar un bitllet de tren, ja que si a Lanzhou em va costar, aquí segur que encara més. Però em diu que el viatge per portar-nos-hi ens sortirà gratis. A fora hi ha un noi amb un cotxe blanc que ens espera. Amb reserves pujo, però no entenc res de res. Si ella és de l’altra punta del país, de què el coneix? No les tinc totes, però confio en ella. Anem a l’estació i li pregunto com és que anem amb aquest noi. Ella m’explica que s’hi ha atrevit perquè no va sola, anem juntes. I és que l’ha conegut per un xat per trobar gent de la zona de Zhangye que vulgui visitar els voltants. Aquest noi fa de guia i ella l’ha volgut conèixer per saber si hi anirà amb ell o no. El noi sembla simpàtic i afable i no tinc sensació de perill. A l’estació, comprem el bitllet; he d’agafar un de llitera perquè ja estan exhaurits els de seient i la perspectiva de passar-me  unes sis hores dreta no em fa gens de gràcia. Em costa gairebé el doble que un seient normal, 144 iuans (agafo la llitera de baix, més còmoda). El noi del cotxe blanc ens retorna a la ciutat, però no anem a l’hotel. Ens porta a fer una mica de visita per la ciutat; anem davant d’una pagoda de fusta, la Wooden Pagoda (http://www.chinatouronline.com/china-travel/zhangye/zhangye-attractions/Wooden-Pagoda-Temple_335.html)  molt bonica però que no està il·luminada; es va construir el 582 AC, però es va restaurar tal i com és ara el 1926. En el mateix parc de la pagoda hi ha un grup de senyores grans que fan exercici de manera coordinada amb una música de fons. L’Emily em conta que això ho fa molt la gent, sobretot els jubilats i jubilades, per tal de mantenir-se en forma, tot i que també hi ha gent més jove. Després anem cap a on hi ha un temple budista, el Dafosi (http://espanol.cri.cn/821/2013/12/12/1s298006.htm) ,  a on hi ha un dels budes reclinat més gran del món. També hi ha un gran parc, construït recentment. La noia m’explica que quan el govern vol construir una cosa, doncs fa que la gent marxi. Per cert, Marco Polo (http://ca.wikipedia.org/wiki/Marco_Polo)  va viure un any a Zhangye!  Passegem una mica més per la ciutat i llavors arriba una altra sorpresa: el noi del cotxe blanc, de nom impronunciable, ens convida a sopar amb un amic seu, tots quatre. No les torno a tenir totes, però em deixo portar de nou. Anem a un local que es veu que és bastant conegut entre la gent de la ciutat i els de fora.  Només d’entrar anem a un reservat. El noi del cotxe blanc és al·lèrgic a la carn i es veu que té una germana que treballa de traductora. Demanen un munt de plats i per no fer un lleig, tal i com em diu l’Emily, menjo altra vegada: menjo una mica de “pintxos” de bròquil, tofu, patata i també pa xinès, tot molt i molt picant. Entre d’altres també hi a “pintxos” de colomins, de mandonguilles i peix. Sort per que beure ens porten una beguda de fruita molt bona que  apaivaga el picant de les menges. Hi passem una bona estona i al final, retornem a l’hotel, després d’acomiadar-nos dels dos nois. Comprovo una cosa que ja havia llegit a les guies: en un tres i no res, donen per acabat l’àpat i tothom s’aixeca ràpidament i marxa. Ah, i també aquí es té el costum de brindar amb els gots de xarrup cada dos per tres! No tens ni temps de fer dos glops que ja l’has de tornar a omplir i a brindar.  L’Emily m’explica que és comú que la gent xinesa xategi amb gent de la zona a on s’està i si es cauen bé, poden quedar amb persona. En el cas de les noies, no els hi fa gaire gràcia anar-hi soles, però ella s’ha atrevit perquè anava amb mi. Ara entenc perquè durant el primer sopar estava tant pendent del mòbil! També em diu que a la Xina estic més segura jo que ella, pel simple fet de ser estrangera. Si toquen a una estrangera els hi pot caure un càstig molt més gran que si fan quelcom a una oriünda. La veritat és que ha estat una experiència molt surreal i xocant. I per acabar d’adobar-ho, quan entrem a l’habitació de l’hotel, hi ha una tina amb flors, un termos d’aigua calenta  i sals de bany per fer un massatge als peus. És tard i estic ja un xic cansada, de manera que és l’Emily qui ho gaudeix. Mentrestant,  tornem a parlar un xic de la vida i de la manera que tenim de veure-la, que és bastant similar. Ella és del parer que la sort també es busca i que si penses en positiu, vindran les coses positives i viceversa, que cal lluitar pel que vols. I sí, segurament té raó, i molta. Finalment, caic rendida i només em desperto quan els clàxons dels cotxes, que no callen mai, sonen, per variar, insistentment. 

(La imatge correspon al temple de Dafosi, a Zhangye)