De Lanzhou a Zhangye (dia 8): les roques de Danxia (5 de maig de 2014) (II)

Quan més als afores de la ciutat, més pobresa. També veig que en aquesta  zona del país  hi ha molts musulmans, molt característics per la seva fesomia i la seva vestimenta; són els Hui (http://en.wikipedia.org/wiki/Hui_people; http://ca.wikipedia.org/wiki/Hui ). Segons la viquipèdia “Els hui (en xinès: 回族) són un grup ètnic constituït per xinesos de cultura musulmana. Hui és la forma abreujada del nom complet "Huihui". A la República Popular de la Xina formen un dels 56 grups ètnics oficialment reconeguts. Hi ha uns dotze milions i mig de persones de l'ètnia Hui, deu d'ells a la Xina i la resta principalment al Kirguizistan i al Kazakhstan, on reben el nom de dungans. Es concentren al nord-oest de la Xina (Ningxia, Gansu, Qinghai, Xinjiang), però n'hi ha a tot el país. La majoria dels Hui són de cultura similar als Han però amb les diferències que suposa el pertànyer a l'Islam ( per exemple, dieta sense porc, una forma de cuinar diferenciada i unes arts marcials pròpies, és a dir sinomusulmanes). En el vestir, la diferència és que els homes porten un capell blanc i les dones un mocador al cap, i ocasionalment un vel. Tot i que l'Islam és la seva característica més significativa, en la definició oficial de l'ètnia Hui, des de 1949, no s'hi inclou altres grups també musulmans com els uigurs. I això malgrat que una part dels Hui són descendents de uigurs sinitzats des del temps de l'Imperi Uigur. El terme tradicional en xinès per a designar l'Islam és Huíjiào, (literalment "la religió dels Hui"), però actualment preval el terme 伊斯蘭教 (pinyin: 'Yīsīlán jiào (xinès tradicional), literalment "Religió de l'Islam") 伊斯兰教 (xinès simplificat (l'usat a la gran part de la Xina continental))” .

Quan sortim de la ciutat, el paisatge que se’m dibuixa davant dels ulls, fa feredat. Muntanyes impressionants, amb més d’un color, grans planes, gent treballant la terra, poblats fets bàsicament de fang. Vida rural, sobretot dels Hui, però també interrompuda de tant en tan per grans edificis que trenquen la màgia del paisatge. Cada casa també té al cim com una mena de panell solar; a més, les entrades de les cases solen ser decorades i els habitacles no són gaire alts. També puc veure algun manat de cavalls que semblen mig salvatges, així com pastors amb els seus ramats d’ovelles o fins i tot manades de camells amb dos gepes (http://ca.wikipedia.org/wiki/Camell_bactri%C3%A0), el camell bactrià. I és que ressegueixo amb el tren una part de l’antiga ruta de la seda (que tenia més de 8000 km); hi ha zones a on encara la gent viu de manera totalment ancestral (http://ca.wikipedia.org/wiki/Ruta_de_la_Seda; http://en.wikipedia.org/wiki/Silk_Road ). Com que en temps ancestrals només els xinesos coneixien els secrets de treballar la seda, es va establir aquesta ruta, que també permetia el trànsit de moltes altres matèries. Ells ulls no em donen per anar girant-los i girant-los i embriagant-me del paisatge. L’emoció em recorre. De fet, tret d’algun cop de cap i alguna petit incursió en la lectura del llibre que porto, no puc fer res més que mirar el paisatge. Em té corpresa, emocionada, com una pel·lícula que va passant per davant els ulls. Anem fent algunes parades amb el tren i finalment, després de més de 5 hores, tot i haver marxat puntualment de Lanzhou, arribem a Zhangye (http://ca.wikipedia.org/wiki/Zhangye; http://en.wikipedia.org/wiki/Zhangye).  A la viquipèdia es pot llegir que  “Zhangye és al centre del corredor de l'Hexi. La zona fou la frontera durant molts anys de la història de la Xina, formant un corredor a la part central de l'imperi; de fet el nom Zhangye ("estendre el braç") és una abreviatura d'"estendre el braç del país", per l'Àsia Central. Durant la dinastia Han, els exèrcits xinesos hi van combatre sovint contra els huns. Fou també una secció important de la Ruta de la Seda”.

Sé que  a la ciutat gairebé ningú parla anglès, així que em preparo pel pitjor, porto en xinès l’adreça de l’hotel que he reservat . Surto de l’estació i em trobo una senyora que és taxista. Li ensenyo l’adreça de l’hotel i m’indica que pugi al taxi i que m’esperi un moment. Al cap de 5 minuts arriba amb una altra noia xinesa que puja al taxi. Ja no sé què pensar però la noia parla molt bon anglès! Em pregunta si vull anar a veure Danxia Rocks, que ella ha llogat per internet el tour a la taxista i que si hi vull anar, compartim despeses! Li dic immediatament que sí. De fet, si he vingut a Zhangye, tot i que m’agradaria poder visitar altres coses com Mati Si, uns temples fets a la roca,  és bàsicament per a poder visitar aquest geoparc. Així doncs, sense ni passar per l’hotel, ens posem en marxar! La noia m’explica que té la mateixa edat que jo, que és de Nanjing i que treballa cada any uns 5 mesos a Europa amb coses relacionades amb el turisme. És simpàtica, té molt bon anglès i em va traduint coses. Parlem força i em diu que li encanta el Tibet. Li comento que a mi també, però que jo no hi puc entrar fàcilment. Queda sorpresa de tot el que cal que un estranger faci per tal de poder entrar en aquesta magnífic paradís que és el Tibet. Als xinesos, els hi manca molta informació. (continuarà)

(La fotografia correspon a uns cavalls salvatges enmig de la ruta de la seda)