Lanzhou, dia 10: visita a l’Institut d’Agricultura i visita per la ciutat (7 de maig de 2014) (i III)




Marxem tota la família i fora, a les paradetes, em compren regals. En Martin em compra una carbassa amb el símbol per la riquesa i una altra amulet, mentre que la seva muller em regala també un braçalet de la sort. Flipo de contenta, de com em tracten i de sentir-me tant ben acollida. En Jason, el nen, no para i també em diverteixo molt amb ell. Mentre marxem entrem en un mercat, el que vindria a ser un mercat municipal nostre. Estan recollint, però hi ha multitud de menjar: carn, verdures, espècies i peixos que mai de la vida he vist (fins i tot tortugues L ). Quan sortim, la seva dona em diu si vull un dumpling (http://es.wikipedia.org/wiki/Dumpling)  vegetal; accepto. Està boníssim. Tot seguit em conviden a pujar a casa seva, un lloc no gaire lluny del zoo. No estic acostumada a tanta hospitalitat, però accepto encantada. En Martin em diu que és una zona cara, però que estan contents. Per tal de poder entrar, cal que usin una mena de targeta codificada, però no funciona; al final, algú surt i podem entrar. Anem a casa seva; un pis bastant ampli, a on fem un te vermell que ell va portar quan va anar a Sudàfrica. És bo! Mentrestant, m’entretinc amb en Jason. El nen no para; m’ensenya com aprèn anglès; per l’edat que té, el parla molt i molt bé! Juguem una estona, em fan tastar uns caramels boníssims i finalment, marxem. Són una família molt maca. No anem gaire lluny. Em conviden a sopar en un restaurant a on fan noodles. I és que tal i com també em va explicar l’Emily, la noia que vaig conèixer a Zhangye, els noodles de vedella de Lanzhou (http://en.wikipedia.org/wiki/Lanzhou_beef_lamian)  són famosos a tota la Xina; segons m’explica en Martin, és perquè estan fets amb aigua del riu groc. El local a on estem està regentat per musulmans, fàcilment distingibles ells per portar una mena de capell blanc, i elles, per un vel que els tapa els cabells. Evidentment, en demano que no tinguin carn. Puc veure com els preparen i la veritat és que flipo! En un tres i no res els preparen, amb les manes els fan més o menys gruixuts en funció del que demanen els consumidors. Els mengem tots quatre; són boníssims. Em sorprèn, però, que la gent s’ho pugui menjar tant calent. Fins que no els puc gaudir, ha de passar una estona, fins que es refreden una miqueta. En Martin m’explica que la seva dona treballa com a professora d’educació primària. Finalment, marxem. Com que els demano si puc comprar algunes menges i begudes de record, m’acompanyen a un supermercat proper, a on faig, amb la seva ajuda, compres d’última hora. Són molt amables i em diuen que si no tinc diners ja m’ho paguen ells. Mentrestant, no paro de parlar i de jugar amb en Jason, és un encant, molt viu per la seva edat! Marxant del supermercat, ens parem a una botiga, a on hi ha una senyora que acaba un brodat amb lluentons. És espectacular; s’hi pot passar setmanes i setmanes fent, valgui la ironia, una feina de xinesos!  A fora ja és fosc i és el moment d’acomiadar-se de tota la família. Marxo amb les butxaques plenes de petits obsequis en forma de pedra o llavors que m’ha anat regalant en Jason. Em paren un taxi que em portarà fins a l’hotel, a on amb un somriure a la boca me’n vaig a dormir, després de trucar a la família xinesa per dir-los que he arribat bé. També he demanar un taxi per demà a l’hotel, però fer-me entendre acaba essent una autèntica quimera . En el fons, però, un dia fantàstic que fa que marxi amb un gran somriure de la Xina!
(La imatge correspon als óssos que hi ha al zoo de Lanzhou) 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís