La banda sonora de la meva vida (un conte)

A la meva família sempre hi ha hagut tradició musical. El meu avi es guanyava un sobresou tocant la trompeta, mentre que mon oncle es dedicava professionalment a tocar en cobles. I seguiria amb les meves cosines, dedicades en cos i ànima als pentagrames, a les blanques, a les negres, etc.  I servidora? Doncs sóc l’ovella negra de la família en el sentit musical. Tinc el ritme a on l’esquena perd el seu nom i sóc incapaç de seguir els dictats d’un pentagrama. Potser per aquest motiu, pel fet que  sempre anhelem el que no tenim o el que no sabem, sóc una melòmana.  M’encanta sempre tenir música que m’ompli les orelles, agafar CD’s de tot tipus de música de la biblioteca, perdre’m entre un mercat de discos antics i com a colofó, el millor és gaudir de la música en directe.  Tant puc anar a un concert de heavy metal com a una òpera. Hi ha amics i amigues que comparteixen el meu eclecticisme musical, mentre que d’altres són més d’un tipus de música que d’un altre. Per això, el meu cercle social és bastant ampli i divers i sempre acabo trobant algú per anar de concert.

Però a part del plaer per les oïdes, la melomania m’ha permès fer altres descobriments respecte al món de la música, descobriments més poc coneguts.  Tot s’inicià en un concert d’ska; hi vaig anar amb uns amics de la universitat. Vam beure, cantar i ballar fins a l’extenuació. Però el divertiment de la nit es va transformar en mala llet quan vaig anar a engegar el cotxe i em vaig adonar que m’havia deixat els llums oberts, i conseqüentment, estava sense bateria. Els meus amics i amigues havien ja marxat i jo tornava sola. I per més mala sort, no tenia bateria al mòbil! El dia ja clarejava i no ni havia ningú pels voltants. Quan ja em disposava a fer una caminada per cercar una cabina de telèfons (per sort encara n’hi ha alguna) i trucar a la grua, es va parar un cotxe al costat, amb els vidres enfosquits  i va baixar el vidre:  era un noi que em deia si necessitava quelcom, si em podia ajudar. De seguida el vaig reconèixer:  era el cantant d’una de les bandes d’ska que havien tocat. Li vaig contar el meu problema i es va oferir a ajudar-me amb les pinces que portava al maleter del seu cotxe. Sense gaires més entrebancs vaig poder engegar el cotxe i el vaig convidar a esmorzar a un bar proper que ja obria. El noi, simpatiquíssim i amb una veu encara més engrescadora que la que tenia damunt de l’escenari, s’hi va avenir. Vam esmorzar i xerra que xerraràs, se’ns va fer migdia. Portàvem hores sense dormir i més que en vam passar, ja que vam acabar al meu pis fent un vermut que no va acabar després el preceptiu dinar, sinó amb un clau normal però amb un preliminars colossals! Fent honor al seu ofici de cantant, el jove tenia molt bona habilitat bucal amb els llavis i la llengua. Mare meva, no recordo uns cunnilingus igual a aquells amb què el cantant d’ska em va obsequiar. Després de follar un parell de vegades ens va acomiadar i quan ens hem retrobat en algun concert i la nit s’ha conjurat al nostre favor, he pogut tornar a experimentar la tremolor que habita el meu cos quan ell posa el seu rostre entre les meves cuixes.

Un altre descobriment relacionat amb la música el vaig fer durant un viatge a Viena  amb unes amigues. Coneixedores de la meva passió per la música, vam anar a una sessió d’òpera.  Vam anar a veure “Rigoletto”,  de Giuseppe Verdi a la mateixa Òpera de Viena. Com que en molts països centreeuropeus tot va a toc de xiulet i tot comença a l’hora que aquí encara estem acabant pràcticament la digestió del dinar, a les sis de la tarda ja estàvem dins de l’edifici. L’actuació va ser sublim; vaig quedar bocabadada amb la potència vocal del tenor i nogensmenys amb la de la soprano. Encara astorada per la benedicció que les meves orelles havien rebut, vam anar a prendre una xocolata calenta amb les amigues en un dels pocs establiments que encara restava obert a la ciutat  a quarts de deu del vespre. La nostra sorpresa esdevingué quan entraren al cafè tot l’equip artístic i tècnic de l’òpera que acabaven de veure. Es van asseure prop de la nostra taula i la veritat és que un cop sense les vestimentes operístiques, alguns dels actors guanyaven en atractiu i d’altres en perdien. Quan ja marxàvem cap a dormir, em vaig atrevir, amb el meu anglès limitat, a felicitar-los per l’espectacle que havíem vist una estona abans. Contents per la felicitació, ens van convidar a quedar-nos a compartir una altra xocolata calenta amb ells, petició a la qual vam accedir sense pensar-nos ho gaire. Tot i la dificultat afegida de l’idioma, la conversa era prou interessant i l’establiment va acabar  tancant  les portes al públic, però l’amo ens va deixar quedar-nos a  prendre encara una segona xocolata amb els tècnics, actors, actrius i alguns dels músics de l’orquestra que els acompanyava durant l’actuació Jo m’havia assegut prop del trompeta, un noi amb uns intensos ulls blaus i un cabell negre com el sutge. Quan ja finalment vam decidir donar per acomiadada la nit, servidora, patata com sóc, es va fotre una nata de campionat amb una placa de gel. Vaig quedar un xic astorada amb el cop i em se’m va inflar un xic un dels dits de la mà esquerra, concretament el petit, ja que havia utilitzat la mà esquerre per evitar que la caiguda fos encara més desastrosa. Em feia mal i vam decidir anar a  urgències. Quan ja ens disposàvem a agafar un taxi amb les amigues, el trompeta es va oferir a portar-me amb el seu cotxe, que tenia aparcat a prop. Molt millor coneixedor de la ciutat que jo, en un tres i no res vam arribar a urgències; les radiografies van dictaminar que m’havia esquerdat el dit petit.  En tenia per tres setmanes i me’l van immobilitzar. De tornada a l’hotel , el músic, a qui li agraïa moltíssim les atencions i el fet que m’hagués ajudat desinteressadament, em va dir si volia anar a prendre un whisky per fer passar el dolor al seu hotel, proper al meu i a on hi havia establert la seva residència durant els 4 mesos que durava la temporada de la seva òpera.  Hi vaig accedir i d’un whisky vam passar a un segon i el tercer ja el vaig fer a la seva habitació. Només vaig poder fer servir la mà dreta per remenar-li l’eina;  fent honor a la seva condició de trompetista, vaig agafar-li la trompeta que tenia entre els cuixots musculats, li vaig remenar a consciència fins que gairebé va buidar-se. Just a temps, vaig tenir la meva ració de plaer.  La combinació de moviments de dits i de llavis, simplement, sublim! En un parell de minuts de tocar-me amb llavis i gemmes dels dits , vaig començar a tremolar de plaer; crec, però, que si només hagués fet servir els llavis sense els dits i viceversa, el resultat de la seva llegida de partitura entre les meves cames no hauria estat ni de bon tros tant ben interpretada! Quan va entrar amb la seva trompeta dins del meu cony, el pobre no va tenir temps ni de fer un parell d’empentes que ja es va buidar... Cansats com estàvem, ens vam adormir i al matí següent, el dolor que havia quedat esmorteït pel whisky i el plaer, em va despertar i mentre encara el trompeta descansava, vaig deixar-li una nota dient-li “gràcies” i vaig retornar al meu hotel just a temps per agafar un avió i retornar a casa amb les amigues. Això sí, amb un dit esquerdat i els baixos satisfets.

El fet de tenir el dit accidentat no em va privar de cap manera de continua gaudint de la meva passió musical.  Quan la primavera ja feia un parell de setmanes que havia tret el cap, després d’un sopar de feina, amb alguns dels companys i les companyes de feina vam anar a un club de jazz que feia poc que havien obert, a prendre una copa i ens vam trobar amb la sorpresa que hi feien una jam session. Una de les noies que hi va participar tenia una veu que em va encisar, com també ho feu un grup que va fer un tema instrumental. Sobretot em va agradar molt la personalitat pròpia que el bateria hi imprimia, un noi que devia rondar els 30.  De tant que em va agradar l’experiència vaig demanar quan seria la propera jam session; la responsable del local em digué que feien jam cada 15 dies. Així doncs, ja em veieu al cap de 15 dies anant-hi.  Tot i que no m’és difícil trobar amics amb qui anar de concert, aquell dia va ser una excepció i hi vaig anar sola. Algunes persones a qui ja havia vist en acció la primera ocasió que hi vaig anar repetien, mentre que d’altres eren desconegudes.  Un dels repetidors era el noi que tocava la bateria. En aquesta ocasió l’acompanyaven un saxofonista i un baixista diferents dels del primer dia. El so i el ritme que van aconseguir van ser excelsos. De llarg, foren els que més m’agradaren en tota la nit. Acabada la seva tanda de participació, van anar a seure a la barra, gairebé al meu costat. Potser foren els dos gintònics que ja havia engolit els que em feren perdre la vergonya per felicitar-los. Encara van tornar a sortir una segona vegada i  de nou aconseguiren arrancar un munt d’aplaudiments del nombrós públic. Vaig tornar-los a felicitar i ens vam posar a parlar durant hores del nostres gustos jazzístics. Se’ns va fer tant tard que van tancar el club; a fora, encara era negra nit però vam anar a un bar obert durant 24 hores per continuar parlant de música; de fet, hi vam anar el baixista i el bateria; el saxofonista ja se n’havia anat a dormir. Vist el nostre entusiasme compartit, el bateria em va convidar al local d’assaig a on normalment es trobava amb el baixista i altres músics per assajar un cop per setmana. El lloc no era lluny d’on estàvem i hi vaig accedir. Vaig apuntar el cul a sofà que tenien i amb una cervesa a la mà, ells van començar a tocar de nou amb l’ajuda de bases ja gravades. I així ho feren durant una hora seguida. Seguidament es van unir a compartir una cervesa amb mi i no sé com va anar la cosa, us ho juro, no ho sé, em vaig besar amb el baixista mentre el bateria era al lavabo. Quan en tornà, va anar a canviar el suc de les olives el baixista i fou el bateria qui em va besar. I quan hi van ser tots dos, els vaig  petonejar als dos. Em vaig deixar despullar a quatre mans, expectant.  Sense ja roba damunt meu, mentre el bateria tocava els meus pits amb un ritme exquisit, talment com si els seus dits fossin les baquetes i els meus pits els plats, el baixista movia els dits sota el meu mont de Venus. Mica en mica, ells mateixos van anar perdent les robes fins quedar-se completament nuus. El baixista tenia una verga més llarga que el bateria, però per contra, més primeta! També em vaig dedicar a jugar una mica amb els seus instruments. Mentre li mamava al baixista, li imprimia ritme a la baqueta del bateria (amb la mà dreta, ja que l’esquerra la tenia encara lesionada!).  La festa eròtico musical va continuar encara durant una bona estona:  el bateria va imprimir un ritme que podria qualificar de perfecte mentre em penetrava en totes les postures hagudes i per haver. Sabia parar quan era el moment precís, donar un ritme rapidíssim o suau segons els meus gemecs i els meus moviments. El baixista, però, no s’estava pas quiet. Aprofitava per llepar-me els pits, acaronar-me’ls o pessigar-me els mugrons de manera plenament compenetrada amb les activitats del bateria. El primer orgasme va ser una gran explosió: molt ben acaronada perfectament i sincronitzada, de pits i d’entrecuix . La segona melodia orgàsmica de la nit fou ben diferent. Tot i que el baixista tenia un control també força bo del ritme, no aconseguí fer-me córrer fins que, un cop ell es va haver buidat i va utilitzar dos dits per tocar-me els clítoris cop mai cap altre home ho havia aconseguit fer. El bateria també ajudà a que tornés a tremolar de plaer tot sacsejant-me els pits amb una precisió perfecta. Quan vaig sortir del seu local d’assaig, encara em feia creus de com en poden arribar de compenetrar-se un bateria i un baixista a dalt i a baix d’un escenari....

Les experiències personals viscudes m’han ensenyat que normalment l’instrument que toca un músic dalt de l’escenari es correlaciona perfectament amb les habilitats que tenen en la intimitat. Puc assegurar que reprodueixen  la perfecció que tenen amb els seus instruments musicals en el meu cos. Però vull continuar experimentant. A veure si en el proper concert que vaig puc veure com se les arregla un guitarrista, un violinista, un saxofonista, etc.  M’imagino que mentre cavalco sobre seu,  un guitarrista toca el seu instrument i transforma els meus moviments  en acords; o que a cada envestida de la meva boca sobre el saxo de sota el seu ventre, un saxofonista bufa el seu instrument de metall, o un violinista fa servir l’habilitat i l’arc del seu violí per fer sonar el plaer al meu clítoris...  Ai las, si al final podré  acabar composant la meva particular banda personal i intransferible a base de provar tot tipus de músics i d’instruments!
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís