De Zhangye a Lanzhou (dia 9): retorna a Lanzhou i breu incursió per la ciutat (6 de maig de 2014)

He dormit bastant bé, tot i els clàxons i els lleugers roncs de l’Emily. Em vesteixo i baixo a esmorzar. A dins de l’ascensor em trobo amb un grup de xinesos, alguns fumant a dins, ja que està permès a Xina fumar en espais públics i tancats. El que fuma fa cara de tenir males puces i així les demostra quan la noia de la zona de l’esmorzar li demana la targeta que es necessita. Ell li respon de males maneres. Jo li dono la meva targeta a la noia i vaig a esmorzar. Tot està en xinès i no entenc res de res, així que em guio per la vista i menjo una mica. No tinc ni temps d’acabar-me el plat que una cambrera ja me’l treu! Flipo, com també que a l’hotel, tot i ser internacional, no es parli anglès o bé que també no hi hagi gairebé cap dona... Després d’esmorzar, pujo a l’habitació. L’Emily marxa més tard i tot just es lleva. Es vesteix m’acompanya a buscar un taxi que em porti a l’estació (15 iuans). A la porta de l’hotel ens acomiadem. La veritat és que he estat molt de sort de trobar-la i compartir el tour (em va costar 150 iuans, ja que vam compartir les despeses), de tenir algú que m’ajudés amb l’idioma i de poder tenir-hi una conversa. Un veritable cop de sort i molt agraïda de tenir-lo! Ens hem avingut bé i m’hauria agradat compartir algun dia més amb ella! Amb un molt bon gust de boca marxo fins a l’estació. Per sort, la de Zhangye és molt petita i només hi ha una via. Guiant-me pel número de tren i pel nom de Lanzhou, puc pujar al tren, tot i que marxa amb retard. Trobo la meva llitera i m’hi assec totalment disposada a gaudir del bell paisatge del dia anterior (per cert, es passa pels túnels més llargs que hagi travessat mai!). El trajecte se’m fa curt altra vegada. Torno a quedar ben esmaperduda amb el paisatge. Em fixo més també amb la gent, amb com treballen la terra. Al costat de les vies del tren també hi ha molta brutícia i es pot veure força gent treballant. De tant en tant, a la llunyania de les muntanyes s’hi observen pagodes i temples. De veritat és que el viatge per si sol amb tren ja val la pena. M’agradaria, algun dia, fer tota la ruta de la seda, ni que fos amb tren...Tot i les més de 5 hores, el viatge se’m fa curt. Els pensaments volen, m’imagino el dia a dia en aquestes terres i com devia ser fa uns quants segles. Tan de bo tingués una màquina del temps per poder-m’hi submergir... Finalment, arribem a Lanzhou. He estat una part del trajecte compartint la zona de lliteres amb un noi xinès molt respectuós, però la última mitja hora es posa música amb els auriculars i canta amb veu alta! Una altra cosa que em sorprèn és que, a la zona de lliteres, t’agafen el tiquet i et donen una targeta. Al final de trajecte et demanen la targeta i et tornen el tiquet. Com que no tinc manera de comunicar-me amb ells i saber perquè ho fan, em quedo amb el dubte. Un cop a Lanzhou de nou, retorno cap a l’hotel enmig de la gran avinguda. La capital de Gansu està en ple desenvolupament i avui, en ple dia, veig el tragí de la zona financera, amb grans bancs i grans marques. Un cop a l’hotel, em retiro una estona a descansar i a treballar. Cap al capvespre, surto a fer una mica de vol i vaig cap a una zona de Dongfanghong Square, a on hi ha molta vida. Enfilo per un carrer i veig que a banda i banda es munten un gran número de parades de roba, de souvenirs, de calçat, de menjar! Més gran que el mercat de Girona per exemple! Tot i que voldria comprar quelcom, al final no ho faig. Aquí l’idioma fa una mica de barrera (segur que franquejable, però) i avui estic cansada i amb la ment poc clara. Així que mica en mica, desfaig el camí que he recorregut i torno a l’hotel a fer més feina i no gaire res més que dormir... 

(La fotografia és d'un grapat d'ovelles pasturant, en el viatge de tornada a Lanzhou)