Dia 3: de les cataractes del Niagara cap a Boston (1 d’abril de 2012)

El matí es va llevar molt fresc a les cataractes del Niagara. A les 7 ja estàvem voltant, anant cap a l’illa de la cabra, “The goat island” (http://en.wikipedia.org/wiki/Goat_Island_(New_York) ). Aquesta illeta està situada entre la cascada Bridal Veil i la Horseshoe. Des del punt de Terrapin es poden veure unes imatges espectaculars. El nom de l’illa de la cabra li ve perquè el senyor John Stedman va portar cabres a l’illa. Després d’una terrible ventada el 1780, aquest senyor va retornar a l’illa i va veure que totes les cabres excepte una havien mort, de manera que li va donar el nom a aquesta illa. Des del mateix any 1885, l’any que es va fundar la reserva del parc nacional del Niagara),  l’illa està inclosa dins de la reserva del parc nacional del Niagara (el més vell dels EUA). Després de la visita súper matutina i de fer-nos una foto amb els únics no xinesos (dues famílies de Les Filipines, una parella de Malàisia que feia la lluna de mel, un matrimoni indi i dues nois de Bali), la següent estació fou el teatre-cinema que hi tenen instal·lat. A les vuit en punt del matí va començar una mini film de 40 minuts sobre les cataractes. Niagara vol dir en la llengua dels indis “Thundering water; l’aigua del tro”. La veritat és que no m’esperava que m’agradés tant la pel·lícula-documental (http://en.wikipedia.org/wiki/Niagara:_Miracles,_Myths_and_Magic) , que barrejava realitat i ficció. La primera història narrava la d’una noia índia que no es va voler casar amb un senyor molt més gran i en negar-s’hi, va ser repudiada. Va marxar i va pujar en una canoa que va caure per la cascada, però diuen que el seu esperit reviu allí. És la Maid of the Mist, la dama de la boira, que ha donat nom a tots els vaixells que fan tours turístics per allí (http://en.wikipedia.org/wiki/Maid_of_the_Mist ). Altres històries recreen expedicions d’exploradors, soldats en èpoques de guerra, acròbates que van passar d’una banda a l’altra amb una petita corda (Charly Blondin) (http://en.wikipedia.org/wiki/Blondin), la història d’un capità que va remuntar riu amunt amb el vaixell , o bé la història d’una senyora, Annie Edson Taylor (http://en.wikipedia.org/wiki/Annie_Edson_Taylor ) , que dins d’una bóta i acompanyada d’un gat, va saltar per les cataractes, sortint-ne indemne. Buscava fama, però va morir arruïnada. Com ella també han estat altres els que han fet la gesta de saltar per la cascada dins d’una bóta...

Però per a mi la història més impactant fou la d’un nen, Roger Woodward, que va sobreviure a la caiguda per la cascada, el 1960. Anava amb els seus pares amb una barca pel riu, quan es va parar el motor i van anar a la deriva. El pare va morir, la germana va ser rescatada quan estava a punt de caure per la cascada i el nen va caure. Un vaixell que feia un tour el va veure amb la seva jaqueta salvavides i el recollí, gairebé sense cap ferida. La història, dita el miracle de les cataractes, fa posar veritablement la pell de gallina. També hi ha altres persones que han sobreviscut a la caiguda sense cap tipus de protecció (http://en.wikipedia.org/wiki/Roger_Woodward_(Niagara_Falls)#Over_The_Falls) (http://www.niagara-falls.name/niagara-maid-mist.htm) . Després de la pel·lícula, el següent pas fou pujar de nou a l’autobús i començar un llarg viatge fins a Boston, a Massachusetts (http://ca.wikipedia.org/wiki/Boston) , la següent parada. La ciutat, fundada el 1630,  és la més “europea”, un gran centre de negocis i la tercera més cara dels EUA per a viure-hi.  El camí fou llarg, gairebé 8 hores, només interrompudes per petits descansos. Només d’arribar a la ciutat vam anar a sopar en un restaurant xinès, a menjar llagosta, el plat típic d’allí (sort que hi havia sopa, verdures, arròs i tofu, que sinó em quedo sense sopar!). I com que el temps no acompanyava gens ni mica, a les 7 de la tarda ja estàvem a l’hotel. De camí cap a l’hotel vaig estar xerrant amb una senyora xinesa, metgessa visitant, la seva simpàtica filla i un nen tot curiós que es va passar el viatge fent la guitza (de manera simpàtica) al guia, així com jugant de manera molt destre al io-io (vaig flipar, la veritat). I poca cosa més que anar a dormir i esperar el següent matí per a visitar Harvard....

(La imatge correspon a les cataractes de Nit, i el vídeo, al so que provoca l’aigua en caure)