Dia 5: Nova York i retorn cap a Filadèlfia (3 d’abril de 2012) (i III)
Obtén l'enllaç
Facebook
Twitter
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions
I la furgoneta ens va portar tot seguit al Rockefeller Centre (http://www.rockefellercenter.com/). El Rockefeller Center és un complex comercial construït per la família Rockefeller que consta de 19 edificis. Està situat al Midtown, entre la Cinquena i la Sisena Avinguda a l'illa de Manhattan, a Nova York. En aquesta zona es troben les boutiques més luxoses de Nova York. Va ser declarat National Historic Landmark el 1988. El Rockefeller Center està compost de multitud de botigues i teatres, com el Radio City Music Hall. El complex és una destinació turística, a causa de els nombrosos decorats de la Plaça Rockefeller, la vista oferta per l'observatori del GE Building, i a més de les moltes activitats estacionals, com la pista de patinatge sobre gel o el gran avet, que cada any congreguen a milers de persones (continua a http://en.wikipedia.org/wiki/Rockefeller_Center ). Efectivament, hi vam poder veure la pista de gel i l’arbre de Nadal, a més d’una botiga de Lego a on ja hauria entrat de molt bona gana a jugar una bona estona! I després dels 15 preceptius minuts de visita, altre cop a la furgoneta fins a la seu de les Nacions Unides (http://visit.un.org/wcm/content/; http://www.un.org ). Protegit per fortes mesures de seguretat i en una zona amb poc trànsit, vam poder veure l’edifici per fora i el tragí de diplomàtics que entraven i sortien, a més de tot el reguitzell de banderes, entre elles la d’Andorra. I espero que ben aviat hi hagi penjada la de Catalunya!!! Una petita passejada per la zona i altre cop en ruta. Tenia l’esperança que podria visitar el Central Park (http://ca.wikipedia.org/wiki/Central_Park)però no... La següent aturada (i última de visita) va a ser a l’Empire State Building (http://www.esbnyc.com/; http://en.wikipedia.org/wiki/Empire_State_Building ), el que havia estat l’edifici més alt (443.2 metres) de la ciutat, però que no va deixar de ser amb l’aparició de les torres bessones. Actualment, però, està previst que els edificis que s’estan construinta la zona zero el superin en altura. Un cop a dins i després de passar unes quantes mesures de seguretat, vam entrar en un simulador que et permetia veure Nova York des de les altures i conèixer una mica més la ciutat. També se’ns va explicar que l’Empire State competia per ser l’edifici més amb la torre Chrysler, i finalment va guanyar l’Empire. Després de la sacsejada dins del simulador, va ser el torn de pujar en un tres i no res (i després d’una estona de cua), cap al pis 80. I com que hi havia cua per a pujar fins al 86 en ascensor, vaig recórrer aquests últims sis pisos a peu. A dalt, tot i la gentada, la visió era espectacular. Nova York vist pels quatre costats! No vam tenir temps de pujar fins al pis 102 (a part que s’havia de tornar a pagar, no teníem temps) i vam emprendre el descens a peu fins al pis 80 i després amb l’ascensor. Mentre l’esperava, un vigilant molt simpàtic em va veure amb la camiseta del Barça i em va dir: “Visca Catalunya”. No vaig poder reprimir un gran somriure i el bon home em va venir a informar de com anava el partit de quarts de final de la copa d’Europa entre el Barça i el Milan (3-1!). Contenta, vaig pujar a la furgoneta i vam acabar el tour a Chinatown (http://www.chinatown-online.com/; http://en.wikipedia.org/wiki/Chinatown,_Manhattan) , que per mi va resultar ser com un Pequín en petit! Tot en xinès! I allí el guia ens va facturar enun vell autobús ple de xinesos que ens va deixar a Filadèlfia, el destí final d’aquest curt però intens viatge. Espero poder tornar algun dia a Nova York i a Boston per a visitar-les amb més calma!
(La imatge correspon a la vista que es pot veure des del pis 86 de l’Empire State Building)
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Llegint la Presència, he trobat aquesta rondalla del meu estimat País Valencià . Això diu que era un dia un jovenet que li va demanar a sa mare un pollet amb intenció d’anar-se’n pel món a fer fortuna. La seua mare li’l donà i se’n va anar camí avall. A poqueta nit veié una casa de l’horta i entrà. -Bona nit. No farien el favor de deixar-me quedar ací, que se m’ha fet de nit i no sé on anar? - Bé, entra. - I el pollet que duc? On el deixe? - Tira’l al galliner, que allí hi ha gallines. I així ho va fer, però com que les gallines s’alcen de bon matí, a picotades van matar el pollet. Quan s’alçà de dormir, entrà al galliner i se’l trobà mort: - Què li pareix? M’han volat el pollet! Ara quina fortuna faré jo? Faran el favor de donar-me una gallina. Jo d’ací no me’n vaig si no em donen una gallina. Li donaren la gallina i se’n va anar. I camina que caminaràs, tira que te’n vas, se li tornà a fer de nit. Tornà a entrar a una altra casa: - No farien el favor de deixar-me passar la nit ací?
Per Sant Jordi, em regalen el “Premi Sant Jordi 2017”, que no és altre que la novel·la del nordcatalà Joan-Lluís Lluís, “Jo soc aquell que va matar Franco”. Passen els mesos i m’acabo emportant la novel·la de vacances i me l’acabo llegint a la riba de l’Amazones. Una bona combinació per conèixer pretesament qui fou l’assassí del dictador. Joan-Lluís Lluís aconsegueix que el lector s’endinsi tan en el seu relat que aconsegueix, o almenys en el meu cas, que acabi reescrivint la història que havia après sobre la mort de Franco, ni que sigui per unes hores. En la novel·la es desgranen les vicissituds de la vida d’Agustí Vilamat, nascut a Solsona i que ja de ben petit s’enfronta a una infantesa diferent, però que li serveix de pretext per endinsar-se en l’amor a la llengua catalana gràcies a un notari. I a partir d’aquí, el protagonista comença una carrera professional que es veu truncada per l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i que marca els esdeveniments vitals del pro
Comentaris