Solitud

Per un dia gris com avui, i acompanyat el sentiment que a vegades es fa present, aquest poema de Pere Guisset...

Solitud
Pas un buf de vent, el cel es clar, cap núvol !
Triomfant, orgullós, s'enlaire el sol,
Acariciant d'un primer raig, el vell Canigó,
Graciós, fent en passant, al Neulos, un petó !
Tot és vida salva, tot és esplendor,
Sol ixen sense núvols, tot és claror,
Resplendent, superb, anunciador d'un dia meravellós.
Per què, pel vell, tot és entristit, ombriu i dolorós?
Altorn seu, alegrament, es desperta la naturalesa,
Un gall saluda l'Albera encesa.
Lluny, d'un ramat dringuen les campanetes,
A cel, giravolten les ràpids orenetes
L'herba escorre l'aigulèra de la nit
Tot és goig, el jaupet del ca, com del pastor, el crit !
Dins el boscam, feliç, refila un ocell !
Per què doncs, tot és ombriu i dolorós pel vell ?
Majestuosament el sol fa el seu camí reial,
Il·luminant ara, muntanya i riberal,
Amanyagant rialler la llebre que jau,
Sortint, fent li pessigolles, l'hoste d'un cau
Escampant dolça calentor dins el boscam,
Per l'alegria i benestar fent reclam !
Sol ixen sense núvol i tot són cants, tot són olors !
Per què pel vell, tot és entristit, ombriu i dolorós ?
Perquè! embolcat per capa de solitud,
L'home vell va, sense animà, cec, sord i mut !
Malgrat sol ixen, joies de la natura, l' home vell, recansa i plora !

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís