Òptica (un conte)

Diumenge a la tarda. Estirada al sofà, amb la ment espessa... Deu ser la ressaca de la nit d’ahir, plena de ballarusca i ratafia. Alguna que altra arramblada que no va culminar amb res més que decepció. De sobte sona el mòbil... Serà aquell noi que em va demanar el telèfon? Agafo ràpidament l’aparell i veig que l’interlocutor no és el que la ment demanava, sinó la Gemma, una de les meves millors amigues. Després d’explicar-nos de nou les vicissituds de la nit passada (que vam viure juntes, ja ho tenim això les dones, que ens agrada reviure els moments agradables) em pregunta si l’endemà la vull acompanyar a escollir unes ulleres, ja que li han trobat miopia. A contracor (quina mandra!) li dic que sí. Quedem el dia següent a les 6 davant de l’òptica. Entrem i la Gemma es comença a mirar tot el repertori que hi ha! Mare meva! Quina varietat de muntures que existeixen! I quins preus! La Gemma es dedica a provar-se mitja botiga i al final, després de tres quarts d’hora es decideix per una muntura blava que a mi no m’agrada gens. Jo voto per una de verda, però ells testarruda amb les blaves, que malament tampoc li queden, tot sigui dit. Finalment ella marxa amb la dependenta a fer els ajustaments de diòptries pertinents i jo em quedo a emprovar-me muntures. Em criden l’atenció unes de vermelles... Me les poso i quan miro la meva imatge davant de l’espill em veig completament nua. Ostres, quins pits tant erectes que tinc! Giro la vista i veig el pengim-penjam que hi ha entre les cames del dependent! Ràpidament em trec les ulleres, pensant que dec haver tingut una al·lucinació... M’ho hauré de fer mirar... Per fer-me passar per les cabòries em poso sobre les fosses nassals unes ulleres de color lila. I la visió que em causen em deixa esmaperduda. Pel carrer passen una parella vorejant la trentena; de sobte es paren i es comencen a besar frenèticament. Les molsudes mans d’ell s’endinsen sense miraments entre els botons de la camisa d’ella, que sense contemplacions li engrapa el paquet. Sorpresa pel frenesí vespertí em llevo les ulleres i les deixo de nou ben col·locades. De reüll observo, curiosa, com continua la passió entre els dos vianants i... quina sorpresa! Res de res! Caminen agafats tendrament de la mà. Mentre la Gemma continua fent tràmits pels vidres, m’emprovo unes ulleres grogues. Em sorprèn com em queden: em fan una cara ben estilitzada! Mentre l’espill em fa d’imatge pròpia, els meus ulls no es creuen el que veuen: el parell de nois que es proven ulleres prop de la porta estan amb el vestit d’Adam posats. Quin membre més llarg que té el de l’esquerre... Una esquena ben formada, un cul ben musculós i una verga ben formadeta... El seu amic, té unes bones abdominals però el cul caigut i el pitu petitot, però amb un bon massatge lingual segur que creix ràpidament com ho fan els bolets després de la pluja tardorenca. El meu cap ja desvarieja. No pot ser que cada vegada que m’emprovo unes ulleres vegi gent nua... Me les trec, i efectivament, els dos estan perfectament vestits. Què m’està passant? Ups! Veig unes ulleres de sol negres que em criden l’atenció! Sense dilació em dirigeixo a elles i me les entaforo sobre el nas! Ai! Ara sí que l’hem feta ben bona! La dependenta li fica el dit entre les cuixes de la caixera, mentre que el tècnic òptic li llepa els pits d’una altra dependenta, alhora que el guarda de seguretat posa la seva pistola particular entre els llavis amagats entre les cames de la tercera venedora. I la Gemma, la meva amiga? Ui! Només li veig una cara d’èxtasi, mentre el seu cos queda amagat darrera del taulell? No pot pas ser això! Em trec la muntura i la deixo al seu lloc ben col·locadeta. Per darrera sento algú que em tusta l’esquena. Nena, què passa? Què és aquesta cara d’espantada? Que has vist algun fantasma? És la Gemma, que diu que ja ha pagat la muntura i que podem marxar. Li pregunto si hi veu bé amb les ulleres que ha escollit i em respon, sorneguera, que per això se les ha comprades. Sortim de la botiga i quan poso les mans a la butxaca per buscar un klínex, veig que hi tinc unes ulleres de joguina que vaig confiscar dies endarrere a un dels meus alumnes... Me les poso i observo que l’efecte de l’òptica perviu; davant meu la màgia sexual continua dibuixant-se a través dels vidres, en aquest cas, tintats dels binocles. Per cert, necessites ulleres?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís