Sardenya: L'Alguer

Divendres al vespre, avió cap a l’illa mediterrània... Arribada una mica plujosa a la veïna de Còrsega. Autobús i cap a descansar... Dissabte al matí, amb el vaivé de les ones com a música de fons, ens dirigim cap a la ciutat antiga. Passejada entre carrerons malmesos però que conserven l’encant i la màgia, la història en cadascuna de les seves pedres, en cada racó. Torres i passejos es van donant la mà, acompanyats de múltiples esglésies. I mentrestant les ones xoquen violentament contra els murs, furiosa Mediterrània que sembla escopir escuma de ràbia contra tots aquells que no la cuiden. La pluja va apareixent de manera intermitent, però no impedeix que testem el deliciós turró de Sardenya... i així van passant les hores. La fosca es fa present i amb ella una violenta tempesta que ens fa recloure a sopluig...
L’Alguer, ciutat catalana de Sardenya, un territori dels Països Catalans mar enllà. I em va agradar molt observar un monument que hi ha enmig d’una plaça i del qual en penjo la foto, a on declara que l’Alguer forma part dels Països Catalans. I molt gratificant i emocionant descobrir, que encara que no amb una freqüència molt gran, el català és viu als carrers d’aquesta bonica ciutat...

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatge
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

Imatge
  Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans!    Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Més informació

Llegendes de Girona (VIII): la Cocollona

Imatge
Heu vist mai, en una nit de lluna plena, quan el dia comença a despuntar, el fantasma de la Cocollona nedant riu amunt i avall fins que surt el primer raig de llum? Segons la llegenda, al barri del Mercadal hi havia un convent de monges de vida desordenada. Però entre totes elles hi havia una novícia amb gran vocació religiosa que reprovava el comportament de les seves companyes. Enfadades pels seus retrets, les altres monges tancaren a la novícia en una cel·la subterrània de convent. Hi va romandre molts anys, durant els quals, degut a la foscor i a la humitat, li van anar sortint escates per tot el cos, fins a convertir-se en cocodril. Però gràcies a la seva puresa i santedat, a l’esquena se li fan formar unes precioses ales de papallona, plenes de colors, i es va transformar en la Cocollona que saluda de tant en tant als gironins/es. 
Més informació