Robatori (un conte)

Poso un cadira rere la porta. Ja sé que la mare no ho vol, que em renyarà si ho sap. Però així estaré segur. Em gitaré i a veure si aconsegueixo adormir-me, tot i que sé que em costarà molt. Ja he provat de distreure’m posant el dvd de la pel·li d’aquell mag, en Harry Potter. Els crits se senten pertot arreu. Però per què carai criden tant? A la mare se li esquerda la veu. Ja sé la seqüència: ara començarà a plorar i a xisclar. Tota exaltada ella li demana explicacions sobre una altre dona. El pare li contesta, sembla que calmat, però la veu li tremola. Ell li diu que a qui estima és a la mare, que amb aquesta altra senyora només és sexe (i jo em pregunto, què és el sexe?). Ja sé com continuarà la història. Una bona estona més de crits, algun que altre cop d’escombra al terra del seu pis que farà el veí de dalt, fart de tant xivarri. I quan ja s’hagi calmat la cosa, el pare l’abraçarà (espiant per la porta he vist més d’una vegada com acaba tot...). Em tapo les orelles amb el coixí, així els crits són més llunyans. Vull adormir-me, no pensar més en tot això, vull somniar que demà amb els pares anirem al zoo, que m’agafaran de la mà, comprarem un gelat i ens entretindrem a mirar les girafes, els meus animals preferits, amb aquell coll tant llarg que poden veure per sobre els arbres, gairebé tocar els ocells. I després anirem al cinema i acabarem sopant una pizza... Sí, demanaré al coixí que em concedeixi aquest desig... Però continuo sentint crits i plors. I demà sé que no anirem al zoo, sinó que a la tarda anirem a cal psicòleg. Ja fa un mes que hi vaig, però no m’agrada gens explicar-li a l’Ernest tot el que sento. La professora de l’escola, l’Helena, els hi va dir als pares que feia dies que no parava atenció a classe, que em costava acabar-me el menjar i no sé quantes vegades més. I em van enviar a veure aquest senyor perquè li expliqui les meves penes. Però jo no vull, no vull que sàpiga que el pare i la mare em fan plorar, que m’empipa molt sentir-los cridar i barallar-se. Sé que els deures els faré bé si ells m’hi ajuden... L’Ernest em diu que m’he d’esforçar a parlar de les coses que em fan mal, però jo no li vull dir res, no els vull perjudicar, són els meus pares...
I quan s’acabi la sessió amb el psicòleg, la mare em vindrà a recollir després i ja sé que al final li he de dir què vull pel meu aniversari, que serà las setmana que ve. Ja fa dies que m’ho pregunta, i al final ja sé que els hi demanaré: que em retornin l’alegria que m’han robat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís