evita

El líder nacionalista, i després president,  Sukarno , va ser exiliat a Flores l'any 1933. L'illa va ser ocupada per l'Imperi del Japó entre 1942 i 1945, arran de la  Segona Guerra mundial . El  dragó de Komodo  (Varanus komodoensis) viu a la zona de la costa oest de Flores, un dels pocs llocs, llevat de l'illa de  Komodo , on es troba aquest varà gegant. Un altre animal endèmic de l'illa és  Papagomys armandvillei . ”. A fora ja ens esperen la gent del lloc a on anirem a pernoctar, el Komodo Lodge ( https://www.tripadvisor.com/Hotel_Review-g1777483-d6855599-Reviews-Komodo_Lodge-Labuan_Bajo_Flores_East_Nusa_Tenggara.html ). El noi que ens atén és molt simpàtic i ens fa pujar a una furgoneta, que en menys de 10 minuts ja ens ha deixat a la recepció de l’hotel. Després d’omplir els preceptius fulls i beure un suc, ja ens instal·lem a la còmoda i tranquil·la habitació. Prenem una cervesa mentre decidim què acabar de fer amb el que resta de dia......

Avui no matinem gaire; descansem, ja que el lloc és tranquil i l’habitació molt còmoda. Quan ens posem amb marxa, ho fem amb calma i parsimònia i anem a veure la platja de Kuta, plena d’hotels de luxe. L’oceà està un xic mogut i algun que altre turista s’atreveix a fer surf. Tot seguit anem a esmorzar a un bar proper, a on ja havíem menjat l’any anterior. Demano un suc d’alvocat i fruita per esmorzar, que em satisfan l’estómac poc ganut, però encara més el paladar. Tot seguit, passem un moment per l’hotel i aprofitem el bon dia i el bon sol per anar a passejar una estona per la platja. L’oceà Índic ( https://ca.wikipedia.org/wiki/Oce%C3%A0_%C3%8Dndic ) està cada vegada més rabiüt i ens mulla les cames, tot i estar a una distància prudencial de l’aigua. Retornem cap a l’hostal, a on ens retem les cames i ja ens carreguem les motxilles a l’esquena per anar cap a l’aeroport de Bali. Mica en mica anem tirant fins que hi arribem, i ens dirigim directament a la terminal de vols domèstics...

A causa de la forta inflació, el  13 de desembre  del  1965  es va adoptar una nova rupia que en costava 1.000 de les antigues. La  crisi financera del sud-est asiàtic  del  1997 - 1998  va reduir de cop i volta el valor de la rupia en un 35% i fou un dels factors principals que van precipitar la caiguda del govern del president  Suharto . La rupia, que tenia una taxa de canvi d'entre 2.000–3.000 rupies per  dòlar , va arribar a un mínim de 16.800 rupies per dòlar el juny del 1998. Tot i que ha recuperat una bona part del seu valor, continua tenint uns nivells de canvi molt baixos. Emesa pel Banc d'Indonèsia (Bank Indonesia), en circulen monedes de 25, 50, 100, 200, 500 i 1.000 rupies, i bitllets de 1.000, 2.000, 5.000, 10.000, 20.000, 50.000 i 100.000 rupies. A causa del valor tan baix de la rupia indonèsia, les monedes tenen una circulació ben escassa . ” Ens trobem a unes noies que avui també han fet la mateixa ruta que nosalt...

Avui toca matinar. Són les 5.15 quan sona el despertador i queda acabar d’empaquetar algunes coses abans de marxar. Entre d’altres, m’adono que portem un bon grapat de taps de tot tipus de cerveses que hem anat bevent: Angkor, Anchor, Leo, Chang, Tiger, etc... A les sis en punt ja estem esmorzant a l’hotel. Som els primers, i tot just s’acaba d’obrir el bufet. Esmorzem ràpidament i en un tres i no res ja tenim les maletes a baix i a punt de marxa. Paguem a l’hotel, no sense alguna dificultat, ja que el noi que m’atén no sap gaire anglès i no sap fer funcionar el datàfon, i ja sortim cap a fora, a on ens espera el tuk-tuk amb el mateix conductor dels altres dies. Carreguem les maletes i ja marxem en direcció a l’aeroport, veient com la ciutat es desperta: un munt de motocicletes, de tuk-tuk, de nens amb bicicleta que van cap a escola, etc. El nostre tuk-tuk va molt lent amb comparació amb els altres, però arribem amb suficient antelació. Anem a facturar les maletes amb Air Asia...

El lloc està bastant ben conservat, una autèntica meravella. Com que és migdia no hi ha gaire concurrència i no cal que fem ni un minut de cua per tal de pujar a Bakan,  la torre central, el temple central, a on només hi pujaven reis i monjos. Normalment al matí s’hi fan cues de gairebé una hora d’espera abans no s’hi pot accedir, però en un tres i no res ja estem remuntant les costerudes escales que menen al cim. No hi poden accedir més de 150 persones alhora i el temps d’estar-hi no pot ser superior a 15 minuts. Des del cim la vista és immensa, meravellosa. De totes maneres, com que no hi ha gaire gent, ningú ens mana la pressa i ens hi passegem a pleret. Un cop hem baixat les escales, continuem explorant el lloc. De sobte, em sorprenen uns crits en francès: “ja que he pagat, faré el que vulgui”. Em giro i veig una noieta vestida amb uns pantalons que són gairebé un bikini i un top. Darrere, un noi intentant calmar-la. I poc després se’ls ajunta un senyor i acaben marxan...

La piràmide central, evocació del  Mont Meru , té 50 m de base i és accessible per quatre escalinates que s'enfilen. El conjunt està format per dos graons amb petits santuaris i una terrassa superior, a 12 m del sòl, on s'aixequen cinc torres: una a cada vèrtex i la central, més gran. Aquesta torre central, de maó, s'aixeca sobre un podi, a un nivell superior que les altres quatre. Estan orientades a llevant, com de costum, amb falses portes a ponent. Segons una inscripció la torre central era ocupada per un  linga . Les altres quatre eren dedicades a  Xiva ,  Vixnu  i les seves esposes respectives:  Uma  i  Laksmi .” Després de visita a aquest lloc espectacular, el bon conductor ens porta, tot passant per bells i verds camps d’arròs, fins East Mebon, a on baixem a passejar-nos una mica i a fer les pertinents fotografies. East Meabon es conta que ( https://en.wikipedia.org/wiki/East_Mebon ; https://ca.wikipedia.org/wiki/Mebon_oriental ):” ...

Avui de nou dormo bastant bé. De matinada, amb les primeres llums del dia, ja em mig desvetllo, però almenys he dormit seguides unes quantes hores! Després de mandrejar un xic, ja baixem a esmorzar al bufet lliure, a on de nou, hi ha tot tipus de queviures. Avui no tinc gaire gana, però alguna cosa pico per no quedar defallida durant el matí que ens espera de temple en temple. Tornem a tenir la sort de poder esmorzar davant de la piscina, i avui, amb més calma que el dia anterior. Després d’esmorzar ja ens preparem per marxar a conèixer noves zones d’Angkor Wat. Ens torna a tocar el mateix conductor que el dia anterior, i de nou, ens aconsella molt bé. Primer de tot ens porta a un dels punts de control per tal que ens marquin els dies. I és que pots comprar el tiquet per tres dies, però el pots utilitzar durant una setmana sencera. Cada dia, abans de començar la visita, has de passar per algun lloc de control per tal que t’assenyalin el dia i després ja només mostrar el tiquet al...