Jordània, dia 7: visita a Amman i Jarash ( 3 de gener de 2018) (X)

Aquest temple es va desmantellar gràcies a l’edicte de Teodor (386 dC), que permetia que es destruïssin temples pagans per construir noves esglésies. Més tard, els bizantins el van fer servir com a lloc per elaborar estris de cuina. Al s XII es va usar com a fortificació àrab.

Després de contemplar la bellesa del lloc, continuem el periple. De lluny veiem la porta nord, erigida al voltant del 115dC, però per manca de temps, no hi arribem.

La següent parada que fem és a la zona del “nimfeu” (https://en.wikipedia.org/wiki/Nymphaeum; https://ca.wikipedia.org/wiki/Nimfeu ). A viquipèdia es conta que “Un nimfeu (del llatí nymphaeum, i aquest del grec νυμφαίων, nymfaíon) era un monument de l'antiga Grècia i de Roma dedicat a les nimfes, especialment a les de les fonts (les nàiades). Originàriament es tractava de brolladors situats en coves naturals, que segons la tradició eren l'habitatge de les nimfes de l'indret. De vegades s'adaptaven com a fonts públiques, com a la ciutat de Side, a la Pamfília. Al mur d'Adrià, per exemple, a l'extrem septentrional de l'imperi Romà, hi havia un nimfeu dedicat a la nimfa local Coventina. Més endavant, es van anar construint en grutes artificials i podien representar l'acabament monumental d'un aqüeducte.

El nimfeu de Gerasa, a Jordània (a la imatge de la dreta), es va construir l'any 191 de la nostra era. La font fou decorada amb marbre a la part de baix i estuc pintat a la part de dalt, i coberta amb una mitjana cúpula, que li donava la forma d'un gran nínxol. L'aigua queia en cascada a través de set caps de lleó esculpits fins a unes petites basses a la voravia del carrer.”

Hi arribem tot baixant les escales del temple d’Artemis. És una preciosa font ornamental, amb mitja cúpula de pedra. S’hi poden veure dibuixos de sirenes, caps de lleó, formes de dofins, etc. Sembla ser que es va construir pels volts del 191dC. L’aigua brollava per una façana fins a la gran cúpula i des d’allí, sortia pels set caps de lleons fins als desaigües del carrer. Segons s’apunta, tota la bella escultura estava coronada per una semicúpula en forma de petxina.

Des d’aquest punt de la font a on estem, també podem observar la catedral de Gerasa, que és una església bizantina construïda a la segona meitat del s. IV. En els seus temps daurats, tenia una basílica de tres naus.

Des d’aquí ja tornem cap a l’entrada, cap a la porta d’Adrià. De camí en Moha ens fa adonar que hi ha canalitzacions al Cardo Màxim. De fet, en aquest, fins i tot, observant bé, s’hi poden arribar a distingir les roderes dels carros. En un determinat moment també ens creuem amb la intersecció amb el decumanus, el carrer que va de est a oest en les ciutats romanes (https://ca.wikipedia.org/wiki/Decumanus ), el que s’anomena “Tetrapylon”. En aquesta zona s’hi poden apreciar quatre grans pilars olt ben conservats. I molt a prop també hi ha el “macellum”, a on els ciutadans es reunien. Anem caminant pel cardo màxim, que fa aproximadament 800m de llarg. Es va construir pels voltants del s.I i es va remodelar diverses vegades. Sembla ser que hi havia unes 500 columnes als costats de la via.

Tot marxant, en Moha també ens fa adonar que no estem lluny de Síria: a només escassos 50km... També ens diu que només, a dia d’avui, s’ha excavat un 30% del que es creu que era Gerasa.

Quan hem travessat la porta d’Adrià, ens fa una broma amb una planta, l’esquitxagossos (https://ca.wikipedia.org/wiki/Esquitxagossos ). D’aquesta planta es conta que “El cogombre amarg, o esquitxagossos (Ecbalium elaterium) és una espècie silvestre de la família de les cucurbitàcies, és una de les poques cucurbitàcies autòctones als Països Catalans i és l'única espècie del gènere Ecballium. Es caracteritza sobretot per tenir una dehiscència explosiva dels seus fruits madurs quan, per exemple se'ls toca. Es considera un cas de moviment ràpid entre les plantes. El seu fruit és en forma d'elateri.

És originari d'Europa, Àfrica del Nord i zones temperades d'Àsia. Creix a molts llocs com a planta ornamental i en algunes zones és una planta naturalitzada. Les tiges repten per terra, les fulles tenen forma de cor, són gruixudes i estan irregularment dentades, té pèls durs però no espinosos. Les flors són grogues lleugerament acampanades. És una planta monoica amb flors masculines i femenines separades però en el mateix peu.

El fruit és ovoide de 4 a 5 cm de llargada, sostingut per un llarg peduncle que es va inflant a poc a poc fins que la pressió interior trenca el peduncle. pel forat que hi deixa, surten a pressió totes les llavors i un suc amargant, les llavors arriben a una distància de tres metres. Quan el fruit és madur el mínim fregament provoca el seu esclat per la pressió hidrostàtica.

Tota la planta és verinosa en contenir elaterina i cucurbitacina que són compostos molt tòxics amb acció purgant.”

(Continuarà)
(La fotografia, de nou, és de la ciutat romana de Jarash, a Jordània)