Jordània, dia 7: visita a Amman i Jarash ( 3 de gener de 2018) (VI)
Però a mesura que passaven els
anys les conquestes es feien més difícils i inestables. A més, començà a
aparèixer un fort procés d'integració i assimilació entre els cossos militars àrabs i la
població indígena. Els militars sentien així un creixent interès per l'agricultura i el comerç, també un cert sentiment
nacionalista i l'establiment de famílies. Per aquest motiu, les campanyes de
conquesta cada vegada eren menys populars, tot i que necessàries per mantenir
el sistema econòmic establert.
El creixement de la població a
les ciutats fou àmpliament superior al del comerç i la indústria, i els sistemes de beneficència que alleugerien la situació
temporalment tornaren insostenibles. Si a això se li suma una disminució
d'ingressos per la reducció dels botins de guerra, la situació torna explosiva.
El fet que els càrrecs
d'importància es reservessin a la família marwaní i als seus protegits va suposar l'aparició d'una
classe privilegiada, que defensava els seus interessos de forma agressiva. Tant
això com el procés d'assimilació i oposició a la guerra, foren especialment
importants al Khorasan (província del Califat), des d'on partí la revolució abbàssida.
Conscients d'aquests problemes,
sota els regnats de Sulayman i Úmar II, s'inicià un procés de reforma.
Primer de signe moderat, i després de caràcter radical, sorprenentment similar
a les grans revolucions europees dels darrers dos segles, amb la diferència que
aquesta fou dirigida des de dalt, i per tant no va tenir continuïtat.
Sota el govern de Sulayman, es
canvien a l'administració els elements conservadors per altres de reformistes.
Les campanyes militars es centraren a consolidar els seus dominis, obrint-se a
militars no-àrabs, amb l'excepció de les importants campanyes contra l'imperi bizantí, arribant a assetjar Constantinoble (716), campanya durant la qual morí l'any 717.
Això suposà un fort cop per a l'exèrcit de Síria, del qual depenia l'estabilitat
de l'imperi.
L'arribada al poder d'Úmar II
suposa una radicalització extrema de les polítiques de reforma. El nomenament
d'aquest com a successor, per part de Sulayman, anava en contra de les
preferències mostrades pel seu pare Abd-al-Màlik i la major part de la
família marwànida. Per això, només s'acceptà l'execució del
testament sota condició que Yazid II fos el següent successor.
Els partidaris d'Úmar II acceptaren, amb l'esperança d'un llarg govern per part
d'aquest.
Però el fet és que Úmar II morí
l'any 720, deixant darrere seu un legat de reformes a mig executar. Aturà totes
les polítiques expansionistes, gran part dels privilegis de la família omeia i
establí la igualtat entre tots els musulmans, fossin o no àrabs. Pretenia
establir el seu poder sota una ideologia islamista, en comptes de fer-ho sobre
el poder militar arabo-sirià. Es restablia, per tant, el concepte d'umma. El seu govern es caracteritza
per un major centralisme, però alhora per la reducció de
la importància del poder militar.
Yazid II, durant el seu breu regnat (720–724), anul·là totes les directives d'Úmar II.
L'expansionisme i el domini àrab tornaren a ser moneda comú. El succeí el seu
germà Hixam, que gràcies a la seva habilitat política aconseguí la
continuïtat de l'imperi duran dues dècades. La seva mort l'any 743 suposà pràcticament el final de la
dinastia omeia. Els esforços d'Al-Walid II (743–744), Yazid III (744), Ibrahim (744) i Marwan II (744–750), arribant a acceptar algunes polítiques
d'Úmar II, no aconseguiren aturar la revolució.
Personalitats omeies
Els omeies originaren diverses
estirps governants al cor de l'Islam com Damasc i Al-Àndalus.
Califes omeies de Damasc
Llista dels califes omeies de
Damasc des de l'assassinat d'Alí ibn Abi-Tàlib fins a l'assumpció del poder per
la dinastia
abbàssida.
·
Muàwiya II ibn
Yazid, 683–684
·
Abd-al-Màlik
ibn Marwan, 685–705
·
Al-Walid I ibn
Abd-al-Malik, 705–715
·
Sulayman ibn
Abd-al-Malik, 715–717
·
Umar ibn
Abd-al-Aziz, 717–720
·
Hixam ibn
Abd-al-Màlik, 724–743
·
Al-Walid II ibn
Yazid, 743–744
·
Yazid III ibn
al-Walid, 744
·
Ibrahim ibn
al-Walid, 744
Dinastia omeia marwànida foren
els califes omeies de Damasc a partir de Marwan I, quan la branca omeia sufyànida va ser substituïda per una
branca col·lateral de la pròpia família després de la mort en poc temps de dos
califes i en mig de la guerra civil.
Els omeies marwànides van
governar del califat del 684 al 750.
Emirs omeies a Còrdova
Llista dels emirs omeies de Qúrtuba des que Yússuf ibn Abd-ar-Rahman al-Fihrí, per consell d'As-Sumayl ibn Hàtim al-Kilabí, va abdicar del títol d'emir i
va reconèixer al príncep omeia Abd-ar-Rahman com a nou emir i fins que
Abd-ar-Rahman III es va proclamar califa en 929.
·
Al-Hàkam I,
796–822
·
Abd-ar-Rahman II,
822–852
·
Muhàmmad I,
852-886
·
Al-Múndhir,
886-888
·
Abd-Al·lah, 888–912
·
Abd-ar-Rahman III,
912–961
Califes omeies a Còrdova
Llista dels califes omeies
de Qúrtuba des que Abd-ar-Rahman III es va proclamar califa
en 929 fins a l'abolició del califat en 1031.
·
Abd-ar-Rahman III,
929-961
·
Al-Hàkam II,
961-976
·
Muhàmmad II
al-Mahdí, 1009
·
Sulayman
al-Mustaín, 1009-1010
·
Hixam II,
1010-1013 (segon
cop)
·
Sulayman
al-Mustaín, 1013-1016 (segon
cop)
·
Abd-Al·lah
al-Muaytí (1013-1016,
a Dàniya)
·
Alí ibn
Hammud an-Nàssir, 1016-1018 (califa hammudita)
·
Al-Qàssim ibn
Hammud al-Mamun, 1018
(califa hammudita)
·
Abd-ar-Rahman IV,
1018
·
Al-Qàssim ibn
Hammud, 1018-1021 (califa
hammudita, segon cop)
·
Yahya
I ibn Alí, 1021-1023 (califa hammudita)
·
Al-Qàssim ibn
Hammud, 1023 (califa hammudita, tercer cop)
·
Abd-ar-Rahman V,
1023-1024
·
Muhàmmad III
al-Mustakfí, 1024-1025
·
Yahya I ibn
Alí, 1025-1027 (califa
hammudita, segon cop)
També escampat per tot el
perímetre de la zona s’hi poden veure restes d’habitatges de diferents
èpoques. Fins i tot hi ha restes d’una
mesquita del S. XVII o també una zona de banys Haman.
També ens explica el guia que van
ser els ammonites els primers pobladors de la zona, per allà al s. XIII aC.
Sobre els ammonites s’explica el següent (https://en.wikipedia.org/wiki/Ammon; https://ca.wikipedia.org/wiki/Ammonites_(descendents_d%27Ammon) ):” Els ammonites foren
una unió de tribus del Pròxim Orient del Mil·lenni II aC
Història dels ammonites
No es coneixen els seus orígens però sí el
seu modus vivendi. La seva
capital fou Rabbath-Ammon (en grec Rabbathammana),
més coneguda com a Rabà.
Ciutat que Ptolemeu Filadelf va canviar de nom en honor seu a Filadèlfia en el segle I aC i que va esdevenir una ciutat important. Actualment
s'anomena Amman.
La seva economia era agrícola i ramadera.
S'explotaven les pedreres. El comerç es feia amb Egipte, Mesopotàmia, Síria i Anatòlia. Els edomites i moabites els pagaven un cànon per les rutes
comercials que passaven pel seu territori. El seu llenguatge era semític i proper a l'hebreu i
al moabita. Els noms coneguts dels ammonites són d'arrel canaanea.
De la religió se'n coneix poca cosa; un dels
seus déus es deia Milcom o Malcam (la Bíblia diu que se li feien sacrificis humans, però no se n'han trobat
proves). Pels noms dels seus reis, segurament el culte de Baal coexistia
amb el de Milcom i possiblement amb el d'El i, fins i tot, amb l'hebreu Jehovà i l'edomita Kaus.
Incorporat el seu regne al Regne d'Israel dels macabeus, els ammonites encara eren nombrosos
al segle II al sud de Palestina, segons Justí
el Màrtir, i
estaven enfrontats amb els fariseus, ja que es reclamaven com a jueus,
cosa que havia estat prohibida com en temps del mític Saül.
(Continuarà)(La imatge és del teatre romà d'Amman, vist des des de la ciutadella d'Amman)
Comentaris