Visitant els llocs de la Batalla de l’Ebre (de l’1 al 3 de desembre de 2017): de terres gironines a Corbera d’Ebre (dia 1; 1 de desembre de 2017) (XI)

I encara per conèixer més sobre la Guerra Civil i la seva incidència a Catalunya, és molt interessant i completa questa entrada de viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_Civil_espanyola_a_Catalunya ):” La Guerra Civil espanyola a Catalunya s'esdevingué, com a la resta de l'Estat espanyol, amb l'alçament de l'exèrcit colonial del Marroc(juntament amb altres guarnicions a la península), el 18 de juliol de 1936 en contra de la República legal i institucionalment establerta.

Catalunya fou l'única zona de tota Espanya que aconseguí una llei de col·lectivització, fruit de la unió de totes les forces republicanes dins el Consell d'Economia de Catalunya. Es produí el 24 d'octubre de 1936 a través d'un decret anomenat, Col·lectivització i Control Obrer d'Indústries i Comerços. A la resta de l'Espanya republicana no es pogué generalitzar la legislació col·lectivitzadora vigent a Catalunya.

Després de la victòria electoral de les esquerres el febrer de 1936 (a Catalunya sota la bandera del Front d'Esquerres de Catalunya) i la substitució del president conservador Niceto Alcalá-Zamora per l'esquerrà Manuel Azaña la tensió política es va continuar incrementant. Els actes violents dels dos bàndols van culminar amb l'assassinat del líder de la dreta radical, José Calvo Sotelo. Pocs dies després va tenir lloc el fallit cop d'estat contra la II República, que va desembocar en la Guerra Civil. A Barcelona, ​​el cop va ser liderat pel general Manuel Goded, però l'oposició armada dels militants de sindicats i partits d'esquerra i la decisiva intervenció de la Guàrdia Civil va propiciar el fracàs de la rebel·lió. A partir d'aquest moment, Catalunya quedaria dins el sector no controlat pels revoltats i sota la teòrica autoritat del govern republicà.

El desenvolupament de la guerra a Catalunya es va caracteritzar en una primera fase per una situació de doble poder: el de les institucions oficials (la Generalitat i el Govern republicà) d'una banda, i el de les milícies populars armades coordinades per un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya per un altre. Es va desencadenar una onada de repressió contra els sectors als quals es considerava afins als revoltats, principalment religiosos catòlics i simpatitzants de la Lliga Catalana. La poc coordinada acció militar es va encaminar en dues direccions: una ofensiva contra l'Aragó controlat pels revoltats, que només va permetre estabilitzar el front durant un temps, i un fracassat intent de conquerir Mallorca.

Amb l'avanç de la guerra es van produir també greus enfrontaments entre les organitzacions que volien donar prioritat a la revolució social, principalment la CNT i el Partit Obrer d'Unificació Marxista, i els qui consideraven prioritari dirigir els esforços al front bèl·lic i mantenir el suport dels sectors moderats. Aquest segon sector l'integrava al govern republicà, el PSUC, Esquerra Republicana de Catalunya i altres partits. L'enfrontament va culminar en les jornades de maig de 1937, durant les quals ambdós bàndols es van enfrontar amb les armes. La victòria del bàndol governamental va suposar una major integració dels anarcosindicalistes en la disciplina de l'Exèrcit Popular de la República i l'eliminació (fins i tot física) del POUM, incòmode rival comunista per al PCE i el PSUC (i dominat pels prosoviètics). Tampoc va ser bona la col·laboració entre la Generalitat dirigida per Companys i el govern republicà a causa del desig d'aquest de centralitzar el comandament bèl·lic i a la tendència d'aquella a excedir les seves competències estatutàries.

Finalment l'exèrcit rebel va trencar en dos el front republicà en ocupar Vinaròs, el que va aïllar a Catalunya de la resta del territori republicà (constituït ja només per València i la zona central). La derrota dels exèrcits republicans a la batalla de l'Ebre va permetre l'ocupació de Catalunya per les tropes encapçalades pel general Franco entre 1938 i 1939. La victòria total del Generalísimo va suposar la fi de l'autonomia catalana i l'inici d'una llarga dictadura.

La frustrada Olimpíada Popular

L'Olimpíada Popular del 1936 era un esdeveniment esportiu que havia de tenir lloc a la ciutat de Barcelona entre el 19 i el 26 de juliol de 1936. L'organització anava a càrrec de diferents entitats esportives i culturals, la majoria membres del Comitè Català pro-Esport Popular, que es van integrar en el Comitè Organitzador de l'Olimpíada Popular (COOP), que comptava amb el suport de la Generalitat de Catalunya. El comitè executiu del COOP, el presidia Josep Anton Trabal, veterà dirigent esportiu que aleshores era diputat d'Esquerra Republicana. Entre el munt d'entitats del COOP, hi destacaven les seccions esportives del CADCI i l'Ateneu Enciclopèdic Popular, el Centre Gimnàstic Barcelonès i el Club Femení i d'Esports de Barcelona, però n'hi havia moltes més als barris populars de Barcelona i de les principals ciutats catalanes. La tradició esportiva catalana, que des de la dècada del 1920 estava posant l'accent en la democratització de la pràctica esportiva. Aquest procés va conduir a la creació del Comitè Català pro Esport Popular (CCEP), del que en formaven part entitats com en Centre Gimnàstic Barcelonès, el Club Femení d'Esports, l'Ateneu Enciclopèdic Popular o el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria. Tot plegat va esdevenir una organització alternativa al Comitè Olímpic Internacional. L'organització d'aquest esdeveniment responia al nomenament per part del COI, en una reunió celebrada precisament a la també ciutat candidata de Barcelona, de la capitalitat dels Jocs Olímpics de 1936 a la ciutat de Berlín. La situació política a Alemanya, perquè les olimpíades serien un pretext perquè el règim nazi de Hitler intentés transformar-les en una exhibició fallida d'una presumpta 'superioritat ària' portà a un boicot per una part considerable d'atletes que veieren en aquest esdeveniment una resposta a aquest fet.

La data del 19 de juliol fou la triada per a l'inici de l'Olimpíada alternativa. Fins i tot es va fer un assaig de la cerimònia inaugural alhora que alguns organitzadors havien fet nit a l'Estadi de Montjuïc. La guerra posà fi a la iniciativa. Per això, des d'aleshores, l'Olimpíada Popular va esdevenir un mite al nostre país i a fora. Al COI, que va reconèixer el govern franquista en plena Guerra Civil, encara se'n recorden.  El poeta Josep Maria de Segarra escrigué l'himne de l'Olimpíada, amb música del compositor alemany Hanns Eysler, que començava i acabava amb aquestes estrofes:

No és per odi, no és per guerra

que venim a lluitar de cada terra;

sota el cel blau

l'únic mot que ens escau

és un crit d'alegria: la pau.

(...)

Contra els baixos crits innobles

aixequem cap al cel les nostres mans!

Vibrin els cants

perquè es tornin més grans

i més lliures els pobles!

20.000 visitants van arribar a Barcelona amb motiu de l'Olimpíada Popular, desbordant les previsions i creant problemes d'allotjament. El 18 de juliol, un dia abans de la inauguració oficial, es va fer un assaig general a l'Estadi de Montjuïc. A partir del 19 de juliol de 1936, però, la guerra va frustrar el projecte que el moviment de l'esport popular català havia concebut. El nou ordre revolucionari i les necessitats pròpies del conflicte bèl·lic van posar fi a Barcelona 1936, just unes hores abans d'iniciar-se. L'organització de l'Olimpíada Popular, tanmateix, no va ser en va, ja que molts atletes populars arribats de tot arreu del món que es van veure sorpresos a Barcelona per l'inici de la guerra no van dubtar d'allistar-se a les milícies populars per lluitar contra el feixisme.  Ells van ser els primers voluntaris estrangers en els exèrcits republicans, i l'embrió de la qual cosa després serien la Brigades Internacionals. El 24 de juliol es llegia a La Vanguardia: "És tal l'entusiasme que la causa republicana ha despertat en aquests atletes, que molts d'ells s'han allistat a les milícies populars, sortint cap a Saragossa i d'altres punts". (Continuarà)

(La imatge, de nou, és de la Serra de Pàndols, amb l'escultura d'homentage a la lleva del biberó)