Sud est asiàtic 2017: dia 21, de Labuan Bajo (Flores, Indonèsia) a Kuta (Bali, Indonèsia); (29 d’agost de 2017) (i II)

Mentre conversem, ens diuen que ja és el moment d’embarcar i així ho fem. Un cop a dins de l’avió, de la companyia NAM (https://en.wikipedia.org/wiki/NAM_Air; https://www.sriwijayaair.co.id/SJ/ ), he de continuar amb la jaqueta posada, ja que l’aire condicionat, igual com a dins de l’aeroport, està ben fort...

Ens enlairem i les hostesses ens serveixen una pasta, deliciosa, i un vas d’aigua. El vol dura menys d’una hora i sense incidents. Finalment, aterrem a Denpassar i baixem de l’avió, però ens hem d’esperar una estona a la mateixa pista a que ens vingui a recollir un bus. De fet, és una mica “can pixa rellisca”, ja que hi ha els viatgers en trànsit i els que no i es fa un bon garbuix...

Un cop ja a la terminal, recollim les maletes i anem cap a la sortida. Busquem la manera d’arribar a peu a l’hostal, el Kira House, de nou, a on pernoctarem. Ens perdem una mica, però no tant com fa unes dies, i com que és de dia, és molt més senzill arribar-hi.

La posta de sol sembla imminent, però encara tenim temps de degustar una cervesa i acordar amb el pare del propietari fer una excursió demà. Ens ve un senyor molt amable amb qui fem els tractes i seguidament arribem just a temps per veure la posta de sol a la platja, Bintang en mà i amb uns “snacks” gentilesa de la parada de platja a on hem comprat la malta fermentada.

De nou, al·lucino amb la bellesa de les postes de sol a Bali... Ens quedem xerrant  i gaudint de l’espectacle natural a la mateixa platja fins que gairebé ja és fosc. Ens perdem pel carrer més cèntric de la zona de Kuta, una mena de Miami amb regust oriental. De nou, grans complexos hotelers i restaurants fets a mida per turistes occidentals. Amb tot, ens deixem portar un xic per l’espiral turístic i comprem alguns records en una botiga.

Una altra dada: en molts llocs del sud-est asiàtic, si vols pagar amb targeta de crèdit, hi ha un suplement que oscil·la entre un 1 i un 3%, segons el país..

Anem desfent el camí d’anada pel carrer-aparador, i quan ja arribem al final ens fixem en un restaurant, el Kartika Street Food Corner, a on ens decidim a sopar. Tenen d’oferta la cervesa Bintang i alguns plats del menú. De tots els cambrers i cambreres, n’hi ha un que domina bastant bé l’anglès i ens acaben servint uns noodles vegetarians i una mena de plat típic de la zona, però canviant el marisc per tempe i tofu. Aquest darrer plat, però, és ben especiat i sembla que de la boca n’hagi de sortir foc!

Un cop sopats, amb un gelat de durian (https://en.wikipedia.org/wiki/Durian; https://ca.wikipedia.org/wiki/Durian ) per postres, ja marxem. Aquesta part final del carrer cèntric és menys concorreguda i això també es nota en els preus, sobretot, i en el tipus de menjar, més autòcton i menys adaptat a gustos forans. De fet, molts establiments estan únicament preparats per occidentals, ja sigui en la forma, en el menjar o en els espectacles.

De fet, una cosa ben curiosa és que hi ha una mena de gran centre comercial: defora hi ha paradetes de menjar i taules al davant, com si fos una cosa autòctona, però hom s’adona que d’autòcton res: hi ha un escenari muntat, amb gent de faccions orientals cantant cançons conegudes arreu del món. El públic està compost bàsicament per turistes que han comprat (o no) quelcom a les paradetes de menjar... el més curiós de tot és que cal passar un registre de motxilles abans no s’hi pot accedir...

Ens ho mirem de lluny i continuem el camí. Abans d’anar a l’hostal, passem per un supermercat 24h a comprar l’esmorzar del dia següent i alguna cervesa, just a cinc minuts escassos de l’hostal. Un cop allí, escoltem com en el poliesportiu del costat encara hi ha activitat mentre xerrem. Un de nosaltres decideix anar a comprar una darrera cervesa, però es troba que al supermercat hi ha un turista borratxo que ben munta el número... el tipus de turista pel qual acabem pagant tots, pel menyspreu (a voltes justificat dels oriünds) i les males maneres.

I el dia ja no ens ofereix gaire res més que unes hores de descans...