Sud est asiàtic 2017: dia 20, visita a les illes de Padar i Komodo, Parc Nacional de Komodo (Flores, Indonèsia); (28 d’agost de 2017) (III)

Amb tot el panorama que tenim, però, hi ha una cosa que em crida l’atenció. Les noies alemanyes, que ens expliquen que són d’Hamburg, que porten dos mesos viatjant i que pretenen arribar a Papúa Nova Guinea, acaben resultant unes maleducades. No paren de fumar i tirar les restes a terra, a més d’humiliar el guia,  menyspreant de mala manera els tubs i les ulleres de busseig, perquè segons elles, no estan prou nets. La cara del pobre noi és tot un poema davant la manca d’escrúpols d’aquestes noies, a les quals s’hi ajunten els dos espanyols, sobretot la noia monolingüe que es queixa per tot...
L’estona destinada al lloc s’esgota i ja marxem fins a la propera destinació, el punt a on es poden observar mantes. Tenim un trosset, i malgrat la mala mar en molts trossos m’endormisco i em llevo quan sento  els crits de l’espanyola i les alemanyes, bastant grosseres, que li reclamen al guia i a la tripulació que es parin en una mini illa idíl·lica, de sorra blanquinosa. La idea no em sembla malament, però si les formes emprades per fer-ho. Veien aquestes actituds, llavors potser s’entén l’animadversió de la gent local contra els turistes...
Se surten amb la seva i ens parem en aquet petit paradís. Nosaltres ens dediquem a contemplar el paisatge i també l’arena, a on hi ha molt corall i que acaba adquirint una tonalitat rosa enmig del blanc impol·lut. De lluny contemplem el “postureig” de l’espanyola i la pressa de les alemanyes per fumar, mentre que les parelles d’italians i d’hongaresos van a la seva.
El fet que ens paréssim ha estat una concessió, de manera que aviat tornem a pujar a la barca, també contemplant una estrella de mar i ja marxem cap al punt d’observació de mantes. Ens sembla detectar-ne alguna, però no n’estem segurs. Els que porten la barca paren el motor i intenten divisar-ne, sense gaire èxit. Finalment, ens parem una estona en aigües profundes per si hi ha sort,  però no. Jo ja no em tiro ni a l’aigua, com sí que ho fa tot la resta de gent. De fet, de nou se’m fot al cervell la impertinència de la noia espanyola pel fet que les ulleres no li van bé, com també ho fa el seu company...
Com que no es veuen mantes, tots cap a la barca i de retorn a Labuan Bajo. La parella d’espanyols s’estira en un actitud que no s’adequa a les normes socials del lloc, segons hem llegit i la parella d’alemanyes, fuma que fumaràs. Explico aquests detalls, que per alguns poden ser de perepunyetes, per explicar algunes reflexions que em faig; a voltes, cal conèixer a on vas per no importunar la gent que hi viu, cal saber-se comportar i tractar de tu a tu, no per sobre de l’espatlla...
La tornada és preciosa. Tot i que ensopeguem que en alguns trams hi ha mala mar i la barca es mou moltíssim, ens trobem veient una posta de sol d’allò més bonica i espectacular, mentre la barca va solcant entremig d’illots, alguns dels quals estan habitats.
Quan ja gairebé és fosc del tot arribem a port. Avui, aparcar la barca ja no és tant odissea com el dia anterior, ja que el conductor es posa a on hi ha un forat i no intenta fer-se lloc  a on no hi cap... Baixem i ens acomiadem del guia, un noi molt amable i que ha fet més del que se li demanava i s’hi ha esforçat molt i marxem ja cap a l’hotel. Portem ja més de 12h de tragí i estem cansats. Una dutxa és la injecció d’energia per acabar el dia. Decidim anar a sopar; avui no podem anar al Kor, ja que està tancat pel descans setmanal, i anem al carrer principal de la ciutat. Ens havia cridat l’atenció un tal “Mama Warbung”; pugem les escales i una noia ens diu que només tenen el que hi ha exposat en una vitrina, que no és gaire i sense gairebé cap opció vegetariana. Ens hi resignem, i quan demanem beguda ens diu que no serveixen cervesa, ja que és un establiment musulmà. Amablement declinem l’opció de sopar allí i mirem altres locals, amb preus que són tant o més cars que a Catalunya. Com que és tard i gaires llocs no queden, anem al Blue Dive, a on ja vam prendre una cervesa el primer dia. Ens atenen d’allò més bé i ens cruspim una barreja de menjar asiàtic i menjar occidental. El cambrer ens porta unes patates fregides amb all-i-oli, que són molt bones. Ens pregunta d’on som, i en dir-li que de Catalunya, ens comenta que hi ha molts catalans, i que fins i tot els de l’establiment Scuba Republic (http://www.scuba-republic.com/ ) són del nostre país. I mentre anem escoltant això, de lluny, sentim una parella de catalans. (Continuarà)
(La fotografia correspon a la petita illa trobada durant el trajecte)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís