Sud est asiàtic 2017: dia 19, dia per Labuan Bajo (Flores, Indonèsia); (27 d’agost de 2017) (i II)

A l’hotel descansem a les hores amb més sol. Fins i tot, faig una migdiada. Un dia per descansar, de no fer gairebé res, va bé.

Quan ja el sol comença a decaure una mica anem a peu de nou fins a una botiga del centre per comprar-nos una camiseta. Allí tinc una petita alegria en comprovar que el venedor és una persona molt amable, propera, que demana un preu raonable per les camisetes. A més, ens pregunta d’on som i fa broma amb el Barça i Messi; de fet, segueix alguns partits. Marxo amb un bon regust de boca, però fem la reflexió del perquè d’aquest tracte: el bon senyor té com a clientela la gent local, ja que ven roba i complements que és la que porta la gent de lloc, i de més a més, alguna camiseta per turistes. En canvi, la gent que viu sobretot de les aportacions que fan el turista i no tenir una clientela assegurada, és molt amable en un primer moment i molt rude quan no compres.

Seguidament enfilem a peu cap al Paradise, el bar des d’on s’anuncia que es pot veure una bona posta de sol.  Quan hi arribem, totes les primeres línies del balcó ja estan ocupades per turistes per fer les pertinents fotos. Cal reconèixer que la posta de sol des d’allí és molt i molt espectacular. Ens prenem un còctel amb un licor local, que és molt més barat que els típics que es fan arreu del món. De fet, els preus que demanen per les begudes són els mateixos que es pagarien a qualsevol ciutat catalana.

Mentre esperem que l’astre rei vagi decaient, observo la gent que tenim davant. Hi ha parelles, famílies, gent sola o les veïnes xineses de l’habitació del costat de l’hotel. Però hi ha una parella prepotent, asseguda a primera línia; quan ens aixequem a fer fotos i senten el “clic”, es giren amb cara de menyspreu. Ella sembla més atenta a mirar-se les ungles i tenir el cabell retocat que no a gaudir de l’espectacle natural. Però la meva intenció és contemplar com el sol roent, com una bola de foc, es fon dins de les tranquil·les aigües. Em delecto amb la senzillesa d’aquestes petites cosetes...

Quan el sol ja està amagat rere l’horitzó, tornem cap al centre de Labuan Bajo. La majoria de gent hi ha anat amb taxi; som els únics que hi anem a peu, malgrat que la rapidesa del vehicles faci que no estem pas gaire confiats.

Un cop a Labuan Bajo, passem per davant de les parades a on es cou peix fresc, a la brasa, just acabat de pescar. En algunes parades sí que tenen gel sobre el peix, però en d’altres, res de res...hi comença a haver ambient, però no soparem pas aquí. Entrem en un supermercat a comprar provisions per demà; en un primer moment veiem que la cervesa és a on és més barata, però no la comprem... quan ja som fora, rectifiquem, però per no tornar enrere, entrem a una botiga de carrer, petita, que ens la cobren a preu d’or. Una cosa sí que té Labuan Bajo: és més barat comprar les cerveses al supermercat o al propi hotel que no en una botiga de carrer, tot el contrari del que succeeix en la majoria de països del sud-est asiàtic que hem visitat.

Aquí és molt exagerada la manera com xuclen del turista, sempre sorruts i sorrudes, inventant-se els preus en funció de la teva cara. I això porta a la reflexió de perquè això succeeix. Aquí a Labuan Bajo és el centre, el punt neuràlgic per visitar el parc Natural de Komodo, però no ho tenen preparat. Les clavegueres, visibles en molts casos, van plenes. Hi ha bastanta brossa al mar i les petites botigues que organitzen excursions són una plaga. Hi ha molt de turisme, però d’aquest turisme només se’n beneficien alguns pocs. La resta de gent roman en la misèria i la frustració, de manera que a la mínima, et foten, sobretot en les botigues de carrer (no en els bars i restaurants). També hi té a veure l’actitud d’una part dels turistes, que és de menyspreu total cap a la gent del lloc. Un problema complex, però que almenys personalment, fa que la meva estada a Labuan Bajo sigui trista. Potser és la pitjor ciutat visitada, amb les pitjors actituds, amb les mirades i els tractes menys amables.

Un cop a l’hotel, prenem la cervesa, pagada a preu d’or i ens preparem per anar a sopar.  Acabem sopant al bar de de davant de l’hotel i anem a dormir ben d’hora, ja que el dia següent ens toca ben matinar!

(La imatge correspon a la posta de sol a Labuan Bajo)