Bretanya i Normandia, del 7 a l’11 de desembre de 2016 (dia 3; 9 de desembre de 2016): visita al Mont Saint Michel i a Saint Malo (III)

En bretó es distingeixen quatre grans dialectes, el leonès, el tregorès, el cornuallès i el vannetès. Les diferències que els separen són notables, fins al punt que la comunicació entre els parlants de les diverses varietats es pot fer difícil. El vannetès és especialment diferenciat, en part a causa de la influència que ha rebut del francès, i s'oposa als altres tres dialectes, que formen un grup més homogeni. Es distingeixen dos grups dialectals:
·         Occidental: que agrupa el leonès (regió de Leon o Bro Leon), tregorès (regió de Tregor o Bro Dreger) i el cornuallès (regió de Cornualla o Bro Kernev)
·         Oriental: representat pel vannetès (regió de Vannetais o Bro Gwened)
Les diferències dialectals, però, són mínimes i se centren sobretot en la posició de l'accent tònic i la pronúncia. El vocabulari i la gramàtica d'ambdós dialectes varien ben poc.
Pel que fa al nom, els substantius i noms propis tenen desinències per als diferents casos gramaticals, però no hi ha veritables declinacions. El plural es construeix amb la desinència ed (p. ex. labous-laboused, ocells; loen-loened, frares), però hi ha casos especials, com:
·         ien (ion en gwenedeg) en noms de professionals (skolaer-skolaerien, mestre).
·          i ioù (eu i ieu en gwenedeg) pels objectes (taolioù, taules; gweleoù, llits).
·         on en paraules poc freqüents, com a laeron (lladres).
·         També hi ha sovint afegides una o més vocals a l'interior d'un mot, com els casos de maen-mein (pedra), abostol-ebestel (apòstol), louarn-lern (guineu). Això podria ser també l'auxiliar d'un sistema participant, alhora que infecció vocàlica en l'ús de la desinència, com en els casos de bag-bigi (vaixell), forn-ferniel (forn), moualc'h-mouilc'hi (merla) i kar-kerent (parent).
·         També hi ha paraules amb plurals irregulars, com a den-tud (home), marc'h-kezeg (cavall), buoc'h-saout (vaca) i ki-chas (gos).
Per altra banda, el gènere dual existeix per a uns quinze substantius, de membres orgànics que no fan servir el plural, com an daoulagad (els ulls), an daouarn (les mans) i an divhar (les cames).
Pel que fa a l'article, l'article definit té tres aspectes diferents, i endemés té un article indefinit imitat del francès. Els tres aspectes són:
·         Davant dental, h muda i vocals an i eun, com an arar/un arar (l'arada) i an hent/un hent (la ruta).
·         Davant L, al i eul com al levr/ul levr (el llibre).
·         Davant Y i les altres consonants, ar i eur, com a ar penn/eur penn (el cap), ar c'hoar/ur c'hoar (la germana) i ar yar/ur yar (la gallina).
Pel que fa al verb, l'infinitiu es presenta sota la forma d'un simple radical monosil·làbic sense desinència: mont (anar), lenn (llegir), koll (perdre) i chom (romandre). Sovint derfiven d'un nom, amb una terminació que varia d'un verb a un altre, com a c'hoarzhin (riure) i redek (córrer). Hi ha dues conjugacions:
·         Una d'impersonal, regida pels pronoms subjecte que acompanya una partícula i deixa intactes les persones verbals i les formes. P. Ex: koustet (dormir)
·         Present: Me a gousk, hi a gousk, te a gousk, eñ/hi a gousk, ni a gousk, c'hwi a gousk, int a gousk.
·         Imperfet: Me a gouske, te a gouske, etc.
·         Futur: Me a gousko, te a gousko, etc
·         Una de personal, on la persona és designada per la desinència particular que varia segons els dialectes.
·         Present: Kouskan, kouskez, kousk, kouskomp, kouskit, kouskont.
·         Imperfet: Kouslen, kouskes, kouske, kouskemp, kousket, kouskent.
·         Futur: Kouskin, kouski, kousko, kouskimp, kouskoc'h, kouskint.
·         Pel que fa als verbs irregulars, són tres i poc usats en bretó:
·         Mont/monet (anar); Present: an, ez, a, eomp, it, eont; Imperfet: aet; Futur: in, i, ay, imp, afet, int.
·         Bezañ/bezout (ésser) té quatre maneres sense doble ús, com les altres:
·         Conjugació corrent (subjecte, atribut i verb) An ti a zo bras (la casa és gran)
·         Conjugació emfàtica (atribut, verb subjecte) Bras eo an ti (Gran és la casa)
·         Conjugació de lloc En ti emañ an den (L'home és dins de casa)
·         Conjugació d'hàbit En ti a vez e-pad an deiz (Ell és a casa tot el dia)

·         Ober (fer) que té paper de verb auxiliar; ainsi (llegeixo), lenn a ran (jo faig llegir), mont a ran (jo faig anar). (continuarà)
(El reflex del Mont Saint Michel, a la sorra de la marea baixa de l'Atlàntic)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís