Bretanya i Normandia, del 7 a l’11 de desembre de 2016 (dia 3; 9 de desembre de 2016): visita al Mont Saint Michel i a Saint Malo (II)

En aquest segle, les lluites entre bretons, normands i anglesos van provocar la destrucció dels albergs, i llavors es va fortificar l'enclavament perquè no torni a passar.
Es va mantenir inexpugnable, ja que els anglesos no la van poder conquerir malgrat dels seus atacs continus. L'estil gòtic flamíger prolifera a les construccions d'aquesta època. Hi ha una crisi econòmica i la badia entra en ruïna.
El 1791, els últims benedictins deixen la badia a conseqüència de la revolució francesa. S'hi fa una presó on són engarjolats, des del 1793, més de 300 sacerdots que neguen la nova constitució civil del clero.
Eugène Viollet-le-Duc va visitar el mont el 1835.
Després de la detenció dels socialistes al mont, denuncien la badia-presó.
La presó va ser tancada el 1863 en resposta a un decret imperial.”
Per arribar-hi agafem una carretera secundària i ens plantem al pàrquing, que costa aproximadament uns 12 euros tot el dia. Després agafem un bus que ens porta al propi Mont Saint Michel. Hi ha una única carretera que hi mena, i que en determinades èpoques de l’any queda inutilitzada per les marees (http://www.horaire-maree.fr/maree/Le%20Mont-Saint-Michel/) . Ens deixa una mica lluny i acabem de fer el camí a peu, tot contemplant la majestuosa abadia entre la boira. Sota els nostres peus, la marea està baixa i ens endinsem ja al Mont Saint Michel. Hi ha moltes botigues, però la majoria estan tancades, suposo que per l’època de l’any, ja que hi ha pocs turistes. Ens perdem pels carrers i carrerons de pedres que deuen amagar moltes històries. És com un petit poble coronat per l’abadia. Hi ha hotels, restaurants, cases, botigues, etc. Finalment, arribem a l’abadia i paguem el preceptiu preu d’entrada abans de perdre’ns per la majestuositat. A l’abadia actualment hi viuen monjos i monges. Des de la immensitat de l’alçada podem veure la marea baixa, amb les gavines molt familiaritzades amb la gent. Fins i tot es veu el reflex de la catedral a la sorra humida, després que el mar s’hagi retirat. Passem pel claustre, per les estances, pels menjadors i quan sortim a fora, unes quantes hores després, observem com la marea ja torna a pujar! Encara passegem una bona estona més per aquest indret màgic. A més, el dia ja s’ha ben aixecat i el sol escalfa l’ambient, que tot i ser desembre, no és pas gaire fred. No sabem si quedar-nos a dinar allí o bé anar a buscar un altre lloc. Optem per la segona opció i enfilem el cotxe per anar a un poble que ens han recomanat: Sant Malo. De la Normandia, passem a la Bretanya; i per primer cop, veig un cartell en bretó. Tal i com s’explica a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Bret%C3%B3 ):” El bretó és una llengua celta parlada a l'oest de Bretanya, a França. En retrocés malgrat els intents per revifar-la, es calcula que la parlen unes 500.000 persones (més d'un milió a principis del segle xx). Es documenta des del segle v i parteix de la llengua dels immigrants de l'Illa de Bretanya o Gran Bretanya, amb una petita influència de la llengua de Gàl·lia.
Com a característiques lingüístiques, cal destacar que els pronoms fusionen amb les preposicions, i que l'ordre de la frase és molt flexible. Usen l'alfabet llatí i s'utilitza majoritàriament la grafia unificada o estàndard però hi ha dos altres sistemes d'ortografia en ús (l'elaborat pel canonge Fransez Falc'hun i l'altre anomenat interdialectal).

Els primers escrits en bretó es remunten al segle ix. Actualment, però, l'estatus legal advers i l'exclusió total de la vida pública i a l'escola han frenat considerablement la transmissió de la llengua. És per això que la UNESCO considera el bretó com una de les llengües europees més seriosament amenaçades d'extinció. (continuarà)
(La imatge correspon a la marea baixa, al Mont Saint Michel)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís