Ruta per Euskal Herria, del 28 d’octubre a l’1 de novembre de 2016: dia 2, passeig per Iruña i ruta cap a Orio (29 d’octubre de 2016) (XIV)

A nivell fonètic es pot distingir dues àrees d'influència basca:
1.    D'una banda tenim trets que tenen un epicentre clar a la zona basca i que es difonen a zones limítrofes tot afectant el castellà, el gascó, el navarro-aragonès i part del dialecte occidental del català. D'aquesta mena de trets es pot discutir si es tracta d'una innovació local compartida o d'un influx de la pronúncia basca, tot i que les dades de reconstrucció del protobasc indueixen a creure que almenys la majoria serien trets d'origen basc.
2.    D'una altra, tenim una sèrie de trets que s'estenen des d'Aquitània per la zona cantàbrica fins a Galícia i el nord de Portugal. De vegades s'ha considerat que s'haurien originat en un substrat previ desconegut que hauria influenciat a tota la zona, fins i tot al basc. Aquest substrat suposadament explicaria una sèrie de coincidències fonètiques comunes entre el galaicoportuguès i el basc-aquità, com la caiguda de la ena intervocàlica i la palatalització del diftong /au/ originari, així com les restes d'un sistema de compte vigesimal a Zamora, Cantàbria i Portugal (sistema que és l'únic existent en basc). S'ha proposat fins i tot identificar aquest substrat amb els lígurs. Al capdavall, tampoc no pot descartar-se l'origen basc d'aquests trets o que aquest substrat fos eusquèric, i els lígurs són un poble del qual amb prou feines se'n sap alguna cosa segura sobre la seva llengua.
Els trets fonètics que probablement provenen d'influència basca serien els següents:
1.    Estructura vocàlica amb només cinc vocals (no distingeix com el català o el gallec entre vocals obertes i tancades).
2.    Betacisme: neutralització de la fricativa i l'oclusiva labials a favor de l'oclusiva (bilabial oclusiva /b/). És un tret que es troba en dialectes septentrionals del portuguès, gallec, castellà, asturià, occità gascó i central, aragonès, català nord-occidental i central, i sard.
3.    Canvi fonètic de la efa inicial, després de passar per una fase d'aspiració (/h/). En canvi, també es troba en el gascó, per això l'explicació a partir del substrat basc sembla plausible. Tanmateix, el canvi es troba també en les varietats interiors més arcaiques del sard, en l'italià calabrès i en varietats romaneses, on, per raons lògiques geogràfiques, no va poder haver-hi cap influència basca. En aquests altres casos, el recurs al basc, doncs, no és raonable. De fet, és possible que aquest canvi fins i tot en castellà tampoc tingui un origen en el basc.
4.    Pèrdua de les sibilants sonores que s'ensordeixen i passen a confodnre's amb les sordes. Tal com va observar Martinet, aquesta simplificació fa que el complex sistema de sibilants del castellà antic es convertís en un semblant al del basc. Aquest tret també diferencia el gallec del portuguès. Això no obstant, aquest reajustament de les sibilants és tardà i no va donar-se fins al segle XVI, per això podria ser independent de la influència basca.
5.    Aparició eventual d'una vocal protètica davant d'erra inicial. Aquest fenomen es documenta amb claredat en gascó i en castellà antic (així, aredondo per redondo; rodó). Aquesta epèntesi també es dóna en italià, per tant la influència basca no es pot considerar l'única possibilitat.
6.    Existència d'una apicoalveolar /s/ en oposició a un fonema dentoalveolar o dental /s̺/, /θ/. Tanmateix, la primera també es troba en diversos dialectes romànics del nord d'Itàlia, per tant podria descartar la influència basca.

Tot de pobles de l'interior de la península Ibèrica, sobretot a la província d'Àvila, com Mingorría, Niharra, tots els pobles anomenats Arros i Naharros, tots els que contenen els prefixos blasco- i muño-: Muñogalindo, Muñana, Mengamuñoz, Muñogrande, Muñotello, Muñomer, Blasconuño. Pobles de Segòvia i de Madrid. Els que acaben en -eta (en francès -ette), -egi (en francès -eguy), -aga, -arra, -aca, -edo i -ola, o els que comencen per Nava- o Naba- (topònims molt comuns a Àvila). La presència d'aquests topònims a zones com Àvila, considerades fora del límit de la influència basca, es deu a repoblacions realitzades durant l'Edat Mitjana amb colons procedents del nord de la Península i Gascunya. El mateix fenomen es troba a altres llocs, més aïllats, de Castella - la Manxa i Castella i Lleó. Tanmateix, la presència de topònims bascs a Aragó, Catalunya i al nord de Castella, com per exemple en català la Vall d'Aran (literalment, vall de la vall), Bisaurín... sí que es relacionen amb poblacions estables de parlants en aquelles zones. (continuarà)
(La fotografia correspon al port de Lekeitio dins de la boira)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís