Ruta per Euskal Herria, del 28 d’octubre a l’1 de novembre de 2016: dia 2, passeig per Iruña i ruta cap a Orio (29 d’octubre de 2016) (V)

Pel poble sembla que s’hi està celebrant alguna cosa, ja que hi ha molts joves cantants i molta gent al carrer. I el 90% de gent que parla, ho fa en basc, una de les llengües més antigues del món (https://ca.wikipedia.org/wiki/Gram%C3%A0tica_de_l%27%C3%A8uscar; https://ca.wikipedia.org/wiki/Euskera_batua; https://ca.wikipedia.org/wiki/Top%C3%B2nims_d%27origen_basc_a_Catalunya ), tot i que encara se’n desconeixen moltes coses. Tal i com s’explica a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Basc ): “El basc, també anomenat èuscar o eusquera (en basc euskara o, segons els dialecte, euskera, eskuara, eskara, uskara o üskara), és una llengua aïllada (sense relació amb cap família lingüística coneguda) parlada actualment en bona part de la Comunitat autònoma del País Basc i part de Navarra, a Espanya, i al País Basc del Nord (departament de Pirineus Atlàntics, Aquitània, a França). En l'actualitat la llengua basca es considera l'única llengua preindoeuropea supervivent a Europa. Antigament el seu àmbit lingüístic abastà tota Aquitània, La Rioja, i els Pirineus aragonesos i part dels catalans.
Avui en dia, el basc està present en noms d'empreses, institucions, agents polítics i socials, així com en rètols i senyalitzacions, a la zona compresa per la Comunitat Autònoma Basca, Navarra i Iparralde. Encara que fins no fa molt es trobava en una situació crítica a la part sud (va estar prohibit parlar-la a alguns llocs i estava prohibit a les escoles durant la dictadura franquista) ha iniciat una lenta millora. No obstant això, a la part nord dels Pirineus hi ha zones en les quals està en regressió.
El basc és una llengua de tipologia aglutinant i genèticament aïllada, és a dir, no mostra un origen comú clar amb altres llengües, la qual cosa ha portat a diverses hipòtesis, algunes científiques i d'altres més aviat fantàstiques. Es tracta de l'única llengua pre-romànica de la península Ibèrica i de l'única llengua preindoeuropea d'Europa, i per tant la més antiga o una de les més antigues del continent. Ja Juli Cèsar coneixia la seva existència en la seva conquesta de les Gàl·lies, quan en la seva obra va dir que l'aquità (el basc antic) no era una llengua celta.
Estesa inicialment molt més enllà dels territoris que ocupa avui (Aquitània i tot el Pirineu fins a la zona de l'Ebre) ha anat retrocedint per la pressió inicial del llatí a l'època romana, que va suposar una primera minva del solar del basc, que no aconseguiria remuntar contra els seus successors, el gascó i el navarro-aragonès, i probablement també del català, ja que segons el filòleg Joan Coromines i Vigneaux al voltant de l'any 1000 encara es parlava un dialecte basc al Pallars, i és molt nombrosa la toponímia basca a Catalunya (com Esterri, Gerri, Àger, Andorra, Ur, Urgell, Aran). I posteriorment per l'empenta del castellà i del francès. L'euskara batua (en català "basc unificat") va ser creat a partir de l'any 1968, impulsat per la necessitat de proporcionar als parlants una norma unificada per al registre culte, atesa la inviabilitat de publicar en cada un dels dialectes. És una barreja de tots els dialectes, especialment el de Guipúscoa, el més central.
Tot i que s'havia estat discutint sobre la normalització gairebé des dels inicis de la literatura basca, va ser en la dècada del 1950 quan hom va voler abordar la qüestió definitivament, en considerar això necessari si es volia garantir la supervivència de l'idioma.
Al Congrés d'Arantzazu, celebrat el 1968 i convocat per l'Euskaltzaindia (Reial Acadèmia de la Llengua Basca), es van establir les línies mestres d'allò que després seria l'euskara batua, que actualment és la versió normalitzada de l'idioma, la més usada en l'ensenyament, l'administració pública, els mitjans de comunicació i en la major part de la producció escrita en aquesta llengua.

Els textos més antics d'aquesta llengua trobats fins ara són diverses paraules aparegudes en epitafis del segle II dC a Aquitània, investigades per primera vegada per Achille Luchaire, després per Julio Caro Baroja i Koldo Mitxelena, i en èpoques més recents per Joaquín Gorrotxategi. Al municipi navarrés de Lerga (Estela de Lerga) es va trobar una estela funerària hispano-romana amb antropònims indígenes, datada en el segle I. Mitxelena troba coincidències entre la inscripció de Lerga i alguns noms trobats a Aquitània. (continuarà)
(La fotografia correspon a un punt qualsevol de la costa basca....)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís