Reptes pel 2018

Nou any, nous reptes. A nivell personal, un munt. Continuar creixent com a persona, continuar coneixent món, continuar tenint salut, per mi tothom, etc.
A nivell més global, ganes que tots siguem una mica més conscients de com estem destrossant el nostre planeta i que ho hem de frenar d'alguna manera o altra. Ganes que s'acabi la violència terrorista, les guerres i també que s'iniciï una etapa millor per construir un món sense (ja ni m'atreveixo a dir cap) tantes injustícies, etc.
També m'agradaria que la ciència avancés encara més per fer que malalties avui dia en incurables, deixin de ser-ho, que la gent que no té esperança en trobi, que els plors es tornin somriures...
A nivell de país, a nivell de República Catalana, tenim un gran repte: desplegar-la, fer-la efectiva. Aconseguir que s'alliberin els presos polítics, que ho són simplement perquè són demòcrates. Que s'acabi la injustícia i puguin tornar de l'exili les persones que hi són, que hi van haver de marxar per evitar ser detingudes per ser demòcrates. Com a societat tenim l'immens repte de continuar fent-la més justa i solidària, més integradora, més plural.
Serà un any ben convuls, sí, però un any que pot ser l'inici d'un gran futur! Benvingut 2018, benvinguda República Catalana!


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatge
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

Imatge
  Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans!    Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Més informació

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Imatge
Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida!   UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.   Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.    
Més informació