Ruta per Euskal Herria, del 28 d’octubre a l’1 de novembre de 2016: dia 2, passeig per Iruña i ruta cap a Orio (29 d’octubre de 2016) (XIII)

També és interessant remarcar la influència del basc en diverses llengües actuals (https://ca.wikipedia.org/wiki/Substrat_basc_en_les_lleng%C3%BCes_rom%C3%A0niques ); “El substrat basc en les llengües romàniques comprèn tots els fenòmens d'interferència lingüística del basc o en algunes variants del llatí de la península Ibèrica i en algunes de les llengües romàniques que en deriven. Una teoria força popular a començaments del segle XX sobre la divergència de les llengües romàniques és la teoria del substrat segons la qual un dels motius de diversificació és que el llatí dels conqueridors no s'havia après amb exactitud o almenys estava influenciat per la llengua preromana autòctona de cada regió a la qual va arribar la llengua de l'Imperi. D'acord amb aquest enfocament, van tractar-se d'explicar algunes característiques específiques de les llengües romàniques de la península Ibèrica i del gascó a França com a resultat de transferència de característiques lingüístiques del basc.
De manera recíproca, en el basc s'aprecia també un fortíssim impacte del llatí en el lèxic usual, que fins a cert punt va fer que s'ampliés l'inventari fonològic de la llengua basca. Des que va produir-se el primer contacte amb la llengua llatina, al voltant del segle II aC, el basc i les llengües romàniques van influenciar-se mútuament, de diferents maneres, però, tot i que sobretot pel que fa als préstecs lèxics. Òbviament, la influència s'ha produït des del llatí cap al basc, però també hi ha algunes aportacions basques en les llengües romàniques (a l'aragonès, al castellà i al gascó principalment).
Les dades històriques mostren la idea de Coromines que la llengua basca va tenir una gran vitalitat i prestigi a la Baixa Antiguitat i a l'Alta Edat Mitjana, i el territori en què es parlava era notablement més ample que l'actual, ja que s'estenia com a mínim al nord d'Aragó i de Catalunya, així com a gran part de Gascunya (sud-oest de França). Durant un breu període durant el segle X, el Regne de Navarra fou el regne més fort de la península Ibèrica, per això va tenir un paper destacat en l'inici de la Reconquesta.
Maria Teresa Echenique considera que des dels primers segles de l'era actual, hi va haver contacte a la zona de parla basca, i això podria haver facilitat la mútua influència. Echenique pressuposa que va haver-hi un continu dialectal de varietats romàniques del nord de la Península (des del gallec fins al català) en què varen participar varietats romàniques al País Basc.
El castellà és una llengua romànica del grup ibèric, original del comtat de Castella, a les províncies espanyoles de Burgos, Biscaia i Àlaba; posteriorment Regne de Castella, que incloïa aproximadament la província espanyola de Burgos i les comunitats autònomes del País Basc, La Rioja i Cantàbria. En aquesta àrea se suposa que es parlava basc habitualment el segle V, quan va començar a considerar-se una parla bàrbara i el llatí encara era la llengua culta i escrita pròpia del món cristià.
El llatí era parlat i escrit per les classes cultes, com a llengua d'estat transmissora de cultura escrita, mentre que el basc el mantenien popularment a zones rurals -era només oral, ja que encara no s'expressava per escrit- i es reforçava per les repoblacions amb navarresos durant la Reconquesta. Per això no és gens estrany que uns dels primers texts en llengües romàniques, els cartularis de Valpuesta (Burgos) (segle IX), com les Glosses Emilianenses, de les acaballes del segle X o començaments del XI, que es conserven al Monestir de San Millán de Yuso, a San Millán de la Cogolla (La Rioja) incloguin noms personals i frases en basc.
Històricament les varietats del navarro-aragonès són les parles romàniques que van tenir més contacte amb el basc. Aquestes varietats presenten també diversos canvis fonètics del castellà que han estat atribuïts a una possible influència basca.
La presència d'un substrat basc-aquità en època romana sembla més clarament documentada al nord dels Pirineus que no pas al sud. De fet, la moderna regió de Gascunya i la varietat d'occità que s'hi parla, el gascó, tenen com a origen del seu nom el topònim Wascònia, clarament relacionat amb l'etnònim basc, d'on va derivar el gentilici basc.

El gascó és la varietat més divergent de l'occità i alguns dels seus trets, com l'aspiració de la efa inicial, han tractat d'ésser explicats per influència del substrat basc. Cal recordar també que una forma de l'occità, l'aranès, parlat a la Vall d'Aran (Catalunya) pren el seu nom directament de la paraula basca per anomenar vall. (continuarà)
(La fotografia correspon a cavalls pasturant per Lekeitio)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís