Ruta per Euskal Herria, del 28 d’octubre a l’1 de novembre de 2016: dia 1, de Girona a Iruña (28 d’octubre de 2016) (III)

Pamplona romandrà tancada en les seves muralles fins als inicis del segle XX. La població viurà restringida, reduïda en un espai cada vegada més estret que li impedirà afrontar els reptes d'una societat que comença a abandonar les formes de vida i de treball de l'antic règim.

A la fi, el 1905, les muralles comencen a caure, des de la Taconera al Labrit, per permetre el creixement ordenat cap al sud. Així va sorgir el segon eixample -el primer eixample, una tímida expansió urbanística a l'entorn de la Ciutadella, s'havia produït el 1888. Des de la plaça del Castell cap al sud es van obrir nous carrers, plantejats amb un esquema rigorós, a la manera de l'aplicat per Ildefons Cerdà en l'eixample de Barcelona.

A mitjans del segle XX, amb l'inici de la industrialització, sorgeixen o es reactiven a l'entorn de la població històrica barris destinats a recollir els immigrants arribats majoritàriament dels voltants rurals. És el cas de la Txantrea, al peu de la ciutat, en l'altre costat del riu; de l'Arrotxapea i de San Jorge, a prop de l'estació de ferrocarril; i de la Milagrosa, al flanc sud. L'ampliació del terme municipal va culminar el 1998 amb la incorporació de Mendillorri, una moderna zona residencial, i la trama urbana s'expandeix actualment en noves urbanitzacions, com Ezkaba i Buztintxuri.

Al mateix temps que la ciutat es desenvolupa durant la segona meitat del segle XX, els petits municipis de l'entorn, fins llavors dedicats al camp, sobtadament es transformen en lloc de residència de la nova població industrial. Així va succeir, per exemple, a Noain (Elortzibar), Zizur, Barañáin, Antsoain, Berriozar, Burlada i Villava.

La creació del polígon industrial de Landaben, dins del Pla de Promoció Industrial propiciat el 1964 per la Diputació Foral, va impulsar definitivament l'activitat industrial de Pamplona i va propiciar un canvi profund i generalitzat en les mentalitats i en les condicions de vida. La Pamplona tradicional, petita, artesana i rural, es va transformar en una societat viva, que va impulsar les reivindicacions socials i polítiques. La transició política del franquisme a la democràcia es va viure a la capital navarresa amb particular intensitat, primer en el pla sindical i després, de manera generalitzada, en el polític i cultural.

En l'actualitat, Pamplona, superada la transició a la societat industrial, es presenta com una ciutat de mida mitjana, equilibrada. Mostra un creixement contingut, reparteix la seva activitat entre la indústria i els serveis, gaudeix de singular prestigi en els camps de la sanitat i de l'educació, i creix en sintonia amb unes pautes urbanístiques exemplars.

La llengua vernacla de Pamplona és l'èuscar, que es va parlar a la ciutat fins a mitjans del segle XIX. La varietat lingüística de l'èuscar pamplonès era l'anomenat alt-navarrèsdel sud.

El senyal més evident del domini lingüístic basc a Pamplona és la toponímia de la ciutat. Hi ha prou amb analitzar el nom dels barris i enclavaments de la ciutat per adonar-se de la seva evident arrel basca (vegeu més amunt, l'apartat "Barris"). La toponímia és el més clar vestigi d'una llengua ja gairebé perduda.

Segons el cens lingüístic del 2006, el 8,70% dels habitants de Pamplona eren bascoparlants, el 10,6% parlava el basc amb dificultat i el 80,70% no el parlava en absolut.

Arran de la Llei Foral de l'euskera, la capital navarresa es troba dins de l'anomenada "zona mixta", que reconeix certa oficialitat a la llengua.

El pamplonès Joan Amendux escriví el 1564 el poema més antic aparegut en dialecte alt-navarrès.

Al segle XVII, el capellà Juan Beriain escrigué en dialecte pamplonès dos llibres de doctrina: Tratado de cómo se a de oyr misa, escrito en romance y bascuence (1621) i Doctrina christiana (1626). En el primer d'aquests llibres, l'autor esmenta la raó d'escriure en dialecte basc de Pamplona: "escric en dialecte basc d'Iruña perquè és la llengua de la capital, i la que millor s'entén en tota Navarra".

A mitjans del segle XVII, es demanava que tots els capellans de l'hospital de Pamplona fossin bascoparlants, segons un text contemporani arribat fins a nosaltres. Cap a finals del segle XVIII encara es mantenia aquesta condició, "por el crecido número de vascongados de esta ciudad".

A començaments del segle XIX comença la decadència del basc a la ciutat. Tanmateix, en la invasió napoleònica el general francès Reille va treure un famós ban a la ciutat escrit en basc, oferint una generosa recompensa per la captura dels guerrillers Górriz, Ulzurrun i Txolin. (continuarà)

(La imatge és del parc públic de La Taconera a Pamplona)