Lanzarote (del 5 al 8 de desembre de 2015), dia 2 (6 de desembre de 2015): el parc Nacional del Timanfaya i el Parc Natural dels Volcans (III)

El 6 de maig, aquests fenòmens ja havien parat per complet i durant la resta del mes, la immensa erupció semblava ja acabada. El dia 4 de juny, però, tres obertures es van obrir a la vegada, un fenomen acompanyat de violentes sacsejades i flames, que es desprenien amb un soroll espantós, i que va provocar de nou la consternació als habitants de l’illa. Aquesta erupció va tenir lloc de nou prop del Timanfaya. Els diversos orificis es van fusionar en un sol conus, del qual en sortia lava que es va precipitar fins al mar. El dia 18 de juny, un nou conus es va aixecar entre els que s’aixecaven ja sobre les ruïnes de Mazo, Santa Catalina i Timanfaya. Un cràter, obert sobre el flanc d’aquest conus, llençava cendres i llamps, i d’una altra muntanya, situada per sobre de Mazo, es van desprendre un vapor blanc que no s’havia observat fins aquell moment. A finals del juny de 1731, totes les platges del mar del costat oest van quedar plenes d’una immensitat de peixos morts de totes les espècies, alguns amb formes que no havia vist mai. Però el nord oest es veia elevar-se, des de la zona de Yaiza, una gran massa de fum i flames, acompanyades de violentes detonacions, veient-se la mateixa cosa des del costat del Rubicon, sobre la costa occidental. Durant l’octubre i el novembre, noves erupcions van tornar a renovar els neguits dels habitants de l’illa. El 25 de desembre de 1731, l’illa va patir forts tremolors de terra, els més violents que s’havien escoltat durant els dos anys desastrosos que acabaven de passar, i el 28 de desembre, una corrent de lava sortir d’un conus que s’havia erigit i es va dirigir a Jaretas, va incendiar el poble i va destruir la capella de Sant Joan Baptista, prop de Yaiza. Els habitants es van començar a desesperar, ja que no veien el final d’aquests horribles desastres, van abandonar l’illa, juntament amb el seu cura, per refugiar-se a Gran Canaria. L’acció volcànica no va parar durant cinc anys consecutius, fins el 16 d’abril de 1736. Durant aquest espai de temps, les erupcions semblava que havien tingut lloc pels mateixos punts per on havien cmencat, ja que la bella vall de Tomara, que ja havia estat destruïda entre el 1732 i el 1733, va ser envaïda de nou per colades de lava, no lluny de Puerto Naos”.

Però aquests no foren les últimes erupcions, sinó que n’hi va haver d’altres. Un cop acabat el periple amb el bus, ens espera una mica la “traca” final: veure com encara el subsòl està molt calent. Un guarda del parc tira herbes seques en un forat fet a terra i no tarden gens ni mica a incendiar-se. I el mateix amb un altre forat, a on hi tira una galleda d’aigua i s’acaba formant una espècie de guèiser.

També fem un tomb per la botiga i veig un llibre que parla dels guanxes, el originaris pobladors de les Canàries, amb algunes característiques que permeten diferenciar-los, tot i que ara també estan molt més barrejats amb altres ètnies. Tal i com s’explica a viquipèdia (https://es.wikipedia.org/wiki/Abor%C3%ADgenes_canarios; https://ca.wikipedia.org/wiki/Guanxes ): “Els guanxes foren els primers habitants coneguts de les Illes Canàries, que hi van immigrar al voltant del 1000 aC. Es creu que estan relacionats amb els berbers nord-africans. Aborígens canaris s'aplica genèricament als diversos pobles d'origen berber que habitaven les Illes Canàries abans de la conquesta castellana, que va ocórrer entre 1402 i 1496. Els hi qualifica com a "aborígens", sent també coneguts com a antics canaris i de manera majoritària encara que errònia com guanxes, malgrat que el terme originalment es referia només als aborígens d'ètnia berber de l'illa de Tenerife. Altres noms d'ús minoritari són indígenes canaris o ínsulamazighs. El terme nadiu Guanchinet significa "home de Tenerife" (de Guan, "persona" i Chinet, "Tenerife"), i el terme castellà, "guanche" (del qual es deriva el terme català) n'és la forma corrompuda pels conqueridors espanyols. Estrictament, els guanxes foren els habitants primitius de Tenerife, i hi vivien en aïllament relatiu fins a l'arribada dels conqueridors el segle XIV, encara que es creu que des de la segona meitat del segle VIII hi arribaren de manera ocasional alguns genovesos, mallorquins, catalans, portuguesos i castellans. El terme, tanmateix, es va usar per referir-se a tots els habitants de les Illes Canàries i no només als habitants de Tenerife. Segons les teories més acceptades, els primers aborígens canaris van haver d'arribar del nord d'Àfrica entre el segle V a. de C. i el començament de l'era cristiana. Troballes arqueològiques recents fan creure que el primer poblament va poder haver tingut lloc molt abans, al segle X a. de C. (continuarà)

(La imatge correspon a la passejada feta pel parc dels volcans)