Lanzarote (del 5 al 8 de desembre de 2015), dia 2 (6 de desembre de 2015): el parc Nacional del Timanfaya i el Parc Natural dels Volcans (I)

Tots portem uns dies de molt de tragí. Suposo que per això no matinem gaire. Agafem les coses per un dia d’excursió i anem a esmorzar a un bar proper. Tot i ser un cap de setmana llarg, hi ha gent, però menys de la que m’esperava en una zona turística com és ara Lanzarote. Esmorzem tranquil·lament i després ja ens posem en marxa. Avui tenim previst visitar el parc natural del Timanfaya (http://www.parquesnacionalesdecanarias.com/es/Timanfaya/ ; https://www.reservasparquesnacionales.es/real/parquesnac/usu/html/listado-actividades-oapn.aspx?cen=6 ; http://www.lanzarote.com/es/timanfaya/ ). Tal i com s’explica a viquipèdia (https://es.wikipedia.org/wiki/Parque_nacional_de_Timanfaya ; https://ca.wikipedia.org/wiki/Parc_Nacional_de_Timanfaya ): “El Parc Nacional de Timanfaya és una zona natural protegida d'origen volcànic que es troba als municipis de Yaiza i Tinajo de l'illa de Lanzarote, a les Illes Canàries.

Fou declarat Parc Nacional el 9 d'agost de 1974. Ocupa una extensió de 51,07 km² del sud-est de l'illa. Es tracta d'un parc d'origen volcànic. Les últimes erupcions es van produir el segle XVIII, entre els anys 1730 i 1736. Té més de 25 volcans, alguns d'ells emblemàtics, com el de la Montaña de Fuego, la Montaña Rajada o la Caldera del Corazoncillo. Encara ara presenta activitat volcànica, existint punts de calor en la superfície que arriben als 100-120 °C i fins als 600 °C a 13 metres de fondària. Aquest hàbitat volcànic es troba en les primeres etapes de la successió ecològica (en total s'hi han descrit unes 180 espècies vegetals), per la qual cosa és un excel·lent indret per a l'estudi dels processos de colonització i successió.

El 1993, la UNESCO li atorgà la qualificació de Reserva de la Biosfera. També és Zona d'especial protecció per a les aus (1994). "El día 1 de septiembre de 1730, entre las nueve y las diez de la noche, la tierra se abrió en Timanfaya, a dos leguas de Yaiza...y una enorme montaña se levantó del seno de la tierra", segons el testimoni del capellà Lorenzo Curbelo. L'illa es va transformar completament. Nou pobles quedaren soterrats (Tingafa, Montaña Blanca, Maretas, Santa Catalina, Jaretas, San Juan, Peña de Palmas, Testeina i Rodeos) i durant sis anys la lava es va estendre per la zona sud cobrint una quarta part de l'illa i omplint els camps de cendres volcàniques. El 1824 tornaren de bell nou les erupcions a Timanfaya. Hi hagué anys de fam i gran part de la població hagué d'emigrar. Des de llavors el paisatge s'ha transformat gràcies a les tècniques agràries de conreu sobre lapillis volcànics que els conejeros utilitzen per captar la humitat dels vents alisis.”

El camí per arribar-hi és ben agradable i passem per una bona colla de poblets i arribem a un paisatge gairebé lunar, només tones i tones de pedra volcànica. A l’entrada del parc natural ens ofereixen un pack de visites: si visites una sèrie de llocs, és molt més barata l’entrada. Acceptem l’oferta i anem cap a l’aparcament. Tot i que ja fa anys de les últimes erupcions, encara semblen com si fossin ben recents. Amb l’entrada al parc hi va inclòs un una petita excursió amb bus, ja que no tothom està autoritzat a passar per entremig de la zona volcànica, degut a la seva perillositat. Així doncs, esperem que ens toqui el torn i ens enfilem en el bus, que durant uns 40 minuts ens passejarà per la zona i ens permetrà observar tot el paisatge, talment si fos d’un altre mon. Podem observar les muntanyes de foc, la muntanya rajada o “la caldera del corazoncillo”. El paisatge és ben espectacular, però no l’acabo de gaudir del tot, ja que em marejo una miqueta. Mentre anem fent el trajecte, podem escoltar per la megafonia del bus l’explicació que va fer el mossèn de Yaiza, Don Andrés Lorenzo Curbelo (el terme municipal a on pertany) la zona del Timanfaya sobre l’erupció del 1730. Tal i com es conta en el llibre: “El primer de setembre de 1730, entre les nou i les deu de la nit, la terra es va obrir de cop prop del Timanfaya, a dos llegües de Yaiza. Durant la primera nit, una enorme muntanya es va elevar de dins de la terra i de la punta en sortien flames que van cremar de manera continua durant dinou dies. Pocs dies després, un nou abisme es va formar i un torrent de lava es va precipitar sobre Timanfaya, sobre i també sobre una part de la “Mancha Blanca”. La lava es va estendre sobre els llocs del nord; al principi, amb tanta rapidesa com l’aigua, però ben aviat la seva velocitat va disminuir i corria més aviat espès com la mel. Però el 7 de setembre, una roca de considerable mida es va aixecar de dins de la terra, amb un estrèpit semblant al d’un tro, i per la pressió va forcar la lava, que des del principi es dirigia cap al nord, a canviar de camí i dirigir-se cap al nord-oest. La massa de lava va arribar i en un instant va destrossar llocs de Mareta i de Santa Catalina, situats a la vall. El dia 11 de setembre, la erupció es va renovar amb més forca i la lava va començar de nou a córrer (continuarà)...

(La fotografia correspon a la passejada pel parc dels volcans)