Fi d'etapa (I)

Fa vuit anys que em vaig instal·lar a la ciutat dels quatre rius, a la immortal Girona. Va ser una decisió presa amb moltes ganes i durant vuit anys n’he viscut de tots colors. Un pis a on hi he vist passar tot tipus de gent, amb un munt d’anècdotes per explicar i amistats que ja seran de per vida. Un espai que he fet meu, a on hi he passat nits d’alegria i somriures i amargues foscors, però que, tanmateix, formen part de la pròpia essència de la vida. Un indret a on he passat gran part de la joventut i m’hi he sentit adolescent. Però alhora he viscut en una ciutat de la qual me’n vaig enamorar fa anys, però amb la qual la meva relació amorosa s’ha anat esvaint. Una bella ciutat, molt seva; una societat molt tancada i a la qual costa molt entrar (i encara bo que no sóc de contrades gaire llunyanes!), però per sobre de tot, una ciutat que s’ha adaptat tant al turisme, que ha transmutat tant per acollir turistes, que ha perdut la seva essència. Una ciutat a on aparcar és una odissea i per fer-ho, cal pagar sempre.