De la roïnesa humana

Demà farà una setmana, que desgraciadament, vam haver d’anar a un enterrament d’un senyor lluitador, en Josep, malalt d’amor per la seva família i a qui una maleïda malaltia li va robar la memòria. El funeral va ser emotiu i vam marxar cap a casa amb el cor encongit. Però a més de la tristesa per tant luctuós fet, s’hi va sumar la ràbia unes hores després: mentre érem a acomiadar a l’amic, algun ésser inhumà ens va entrar al cotxe i ens va robar la cartera. Però no content amb això, va trobar la manera de buidar el compte corrent. La ràbia i la indignació són màximes, no només pel robatori en sí, sinó també per la constatació que la roïnesa humana pot arribar a límits execrables. Siguis qui siguis, que t’aprofitin. Però sobretot, que els malsons no t’abandonin. Som gent honesta i treballadora i t’has aprofitat del nostre dolor per robar-nos. Això et fa ser encara més inhumà del que hagués pogut mai arribar a imaginar. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís