Costa Rica, dia 1: de Filadèlfia a San José (18 de març de 2015) (III)

Al Cafè Rojo ens trobem amb l’Anna, la meva amiga, que compartirà amb mi la resta del viatge i que ja fa uns dies que volta pel país. Prenem un refresc i poca estoneta després, ja marxem. Anem passant per carrers i més carrers; en Cecil ens explica que una vegada van intentar construir una rotonda, però en no estar-hi la gent acostumada, ho van haver de substituir ben aviat per semàfors. Deixem enrere la ciutat i ens endinsem cap a la zona de Guadalupe/El Carmen, a on viuen els nostres amics. En Cecil ens explica que les voreres són responsabilitat de cada veí, de manera que la gent no es gasta gaires diners en construir-les i la majoria estan mig destrossades i amb poc gruix. La zona a on viuen ell i la seva dona, la també amiga Meritxell, és un xic més elevada i tranquil·la. Hi arribem i allí ens espera la Meritxell amb les dues simpàtiques gossetes. El dia ja comença a decaure i els colors són preciosos, però no m’espero la fresca que comença a bufar. També m’adono que no hi ha nom a gairebé cap carrer, però la gent sap arribar als llocs, després de múltiples explicacions tipus “a 100m a l’esquerra del supermercat”, per exemple. Un cop ja amb les maletes descarregades, en un habitació a on hi ha una estelada (per cert, tant la Meritxell com en Cecil porten un adhesiu de l’estelada al cotxe) i tot fent el sopar compartim amb els amfitrions cerveses i xerrameca, mentre esperem l’arribada dels convidats. Ho van fent mica en mica: en Mauricio, un psicòleg amb grans dots de poeta, l’Esteban Ureña, premi nacional de poesia de Costa Rica i Juan Hernández, propietari de l’editorial Germinal (http://libreriagerminalcr.blogspot.com.es/). El sopar, deliciós, encara ho és més enmig de l’agradable conversa, farcida d’anècdotes de tot tipus. Ja en aquesta primera immersió a la vida de Costa Rica, aprenc que hi ha alguns mots que utilitzen moltíssim: “Pura Vida” per saludar-se o bé “mae”, una mena de mot crossa. Parlem de poesia, de la vida i també, a l’aire hi flota l’essència de Julio Acuña, gran poeta que va marxar abans d’hora. Les hores van transcorrent i ja és entrada la matinada quan la vetllada s’acaba. Ens n’anem a dormir, que ho farem poc, i m’adono que a San José potser no fa tanta calor com m’esperava que fes...

(La fotografia correspon a l'estelada que tenen els amics a casa seva)