evita

Ahir va fer un any que se celebrà al Camp Nou el Concert per la Llibertat, un gran i memorable concert a favor del dret a decidir del nostre país pel seu futur, un futur que ha de ser ben lliure! Recordo encara amb pell de gallina les actuacions, els ulls plens d'il·lusió de xics i grans, les ganes d'un poble empenyent cap al seu futur, que ha de ser la llibertat. Un clam pacífic, festiu, ple de referències al que ha de ser un nou país, el nostre país. Durant aquest any han continuat els atacs a la llengua, a les institucions, a les persones. Des de dins i des de fora s'han posat pals a les rodes de l'anomenat procés. Però aquí som, amb més força que mai. Perquè no defallim. Perquè tenim un objectiu. Perquè volem la independència: per fer un país nou, per canviar-ho tot. El concert del 29/06/2013 va ser un gran punt d'inflexió. L'empenta. I aviat, la victòria!

A la meva família sempre hi ha hagut tradició musical. El meu avi es guanyava un sobresou tocant la trompeta, mentre que mon oncle es dedicava professionalment a tocar en cobles. I seguiria amb les meves cosines, dedicades en cos i ànima als pentagrames, a les blanques, a les negres, etc.   I servidora? Doncs sóc l’ovella negra de la família en el sentit musical. Tinc el ritme a on l’esquena perd el seu nom i sóc incapaç de seguir els dictats d’un pentagrama. Potser per aquest motiu, pel fet que   sempre anhelem el que no tenim o el que no sabem, sóc una melòmana.   M’encanta sempre tenir música que m’ompli les orelles, agafar CD’s de tot tipus de música de la biblioteca, perdre’m entre un mercat de discos antics i com a colofó, el millor és gaudir de la música en directe.   Tant puc anar a un concert de heavy metal com a una òpera. Hi ha amics i amigues que comparteixen el meu eclecticisme musical, mentre que d’altres són més d’un tipus de música que d’un altre. ...

Arran de l'abdicació de Joan Carles I, que ara passa a ser príncep, s'ha encès un debat sobre si a l'Estat Espanyol hi ha d'haver república o monarquia. A Catalunya això en principi ens hauria d'importar ben poc, ja que espero que aviat fotrem el camp. Però a les espanyes hi ha molta gent que s'ha manifestat a favor d'un referèndum per saber quin model d'estat es vol. Però ningú els ha fet cas; en un tres i no res, la gran carta magna, la seva Constitució de pandereta, sempre intocable, ha estat modificada per tal que Felip VI pugi al tro. La monarquia es va instaurar a l'Estat Espanyol per ordre de Franco i molta gent mai ha pogut votar si hi estava d'acord o no. Un gran dispendi de diners que es podrien dedicar a altres coses, això és el que suposa; i de moment, encara els catalans i catalanes hi contribuïm. Si Espanya no presumeix tant de ser un país democràtic, per què no es pregunta als ciutadans si volen República o Monarquia? O és que te...

A principis de juny saltava la sorpresa que el monarca de l'Estat Espanyol abdicava Joan Carles I, el successor de Franco, nomenat a dit pel mateix dictador. Però aquest senyor, malgastador i assassí d'elefants, amb tèrbols negocis darrera seu, abdicava a favor del seu fill, que rep el nom de Felip VI, i que entre d'altres títols, fins a ser coronat rei, ostentava el de Príncep de Girona. Joan Carles I segurament continuarà tenint immunitat i es podrà continuar dedicant a enriquir-se, a gaudir d'un bon sou sense fotre res! Els catalans i els Països Catalans en general, malauradament, vam perdre les llibertats sota el jou de Felip V, el primer de la nissaga borbònica. Amb Felip V vam perdre la llibertat, però amb Felip VI, la recuperarem. Visca la República Catalana! Als Països Catalans no tenim rei, ni reina!

  Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans!    Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe...

Demà serà Sant Joan, diada nacional del Països Catalans. Però avui és la revetlla, nit de fogueres, de petards, aquella nit a on les bruixes es desperten per deixar anar els conjurs més màgics. La nit més curta de l'any, aquella a on tot és possible, a on es descobreixen amants, a on una foguera que s'ha encès al capdamunt del Canigó recorre tots els Països Catalans per encendre fogueres, per recordar que som un sol poble, que mantenim viva la flama de la llibertat! Nit de coca i de cava, de veure sortir el sol, nit per somniar i per demanar desitjos, per cremar tot allò que ens fa mal i que renaixi de la cendra només alegria! Per tothom, molt i molt bona revetlla! :)

Ja tornem a tenir aquí una festa ben nostrada, Patrimoni Immaterial de la Humanitat, la Patum, festa sagrada dels berguedans. Una festa pagana, de foc, de disbauxa, ben sentida pels berguedans, sobretot, però també pels que no ho som, però que estimem la cultura popular i les tradicions d'aquest país, que espero que ben aviat, sigui lliure! Ganes de sentir de nou l'olor de pólvora, de ballar tirabols, de passacarrers, de veure les espurnes d'il·lusió en ulls de grans i petits, de les guites, de l'Àliga. Desig de fer un glop de barreja entremig de rialles, entremig d'amics, de sentir la felicitat i l'emoció dins meu!  En fi, un bon grapat de sensacions, d'imatges que en unes hores reviuré de nou!! Quines ganes! :)

Durant el viatge a la Xina, vaig començar (i acabar) en un tres i no res, la segona entrega literària de Xavi Sarrià, cantant també dels Obrint Pas, després del recull de contes “Històries del paradís”. El llibre, publicat per la recent estrenada editorial “Sembra llibres”, al qual vaig assistir a la presentació que es va fer a Girona, és un reflex de la València oblidada dels anys 90. La novel·la de Sarrià em recorda a les narracions de Ferran Torrent en el dibuix de la ciutat del Túria. Narra les vivències d’una generació amb la qual em sento molt identificada;   s’hi desgranen cançons que també formen part de la meva vida, històries que succeeixen a València però que podrien tenir lloc a qualsevol ciutat dels Països Catalans. Un repàs a la València de l’especulació immobiliària, de la resistència, de la gent que s’estima la ciutat i la llengua. A través de la vida de l’Ivan, l’Eskorbutín, la Marta i companyia, Sarrià trava un viatge per la ciutat i per l’interior del pro...

He dormit com un tronc. Em llevo quan sona el despertador. No mandrejo gaire, ja que tinc el temps bastant just. Em faig una dutxa, baixo a esmorzar i quan pujo, sona el telèfon. No sóc a temps d’agafar-lo, però no triga pas gaire estona a sonar de nou. És en Martin, que està preocupat per si tot funciona bé. S’ha encarregat de que un taxi em vingui a recollir per portar-me a l’aeroport de Lanzhou. Fins i tot vol que el conductor pugi a ajudar-me amb les maletes. Em truca un parell de vegades més i al final, ja marxo. El problema arriba a l’hora de fer el check-out. Més de 10 minuts abans no se’n surten. Sort que marxo amb temps... Quan ja s’han arreglat els problemes, puc marxar. Pujo a un taxi a on el taxista, per variar, no té ni idea d’anglès. Fem el trajecte en silenci. No calen gaires paraules per contemplar la bellesa del paisatge, belles muntanyes, amb la gent treballant els camps. Però també s’estan construint noves vies de tren i noves autopistes; hi ha gent treballan...

Marxem tota la família i fora, a les paradetes, em compren regals. En Martin em compra una carbassa amb el símbol per la riquesa i una altra amulet, mentre que la seva muller em regala també un braçalet de la sort. Flipo de contenta, de com em tracten i de sentir-me tant ben acollida. En Jason, el nen, no para i també em diverteixo molt amb ell. Mentre marxem entrem en un mercat, el que vindria a ser un mercat municipal nostre. Estan recollint, però hi ha multitud de menjar: carn, verdures, espècies i peixos que mai de la vida he vist (fins i tot tortugues L ). Quan sortim, la seva dona em diu si vull un dumpling ( http://es.wikipedia.org/wiki/Dumpling )   vegetal; accepto. Està boníssim. Tot seguit em conviden a pujar a casa seva, un lloc no gaire lluny del zoo. No estic acostumada a tanta hospitalitat, però accepto encantada. En Martin em diu que és una zona cara, però que estan contents. Per tal de poder entrar, cal que usin una mena de targeta codificada, però no fu...