Rabat i Meknès (dia 2, 1 de desembre de 2013): descobrint Rabat (I)
El matí s’aixeca núvol a
Rabat. A la matinada, la crida a resar dels minarets em desvetlla. Mentre esmorzem al terrat (un deliciós té amb
menta i un croissant), mirem el cel que amenaça a pluja. Després d’esmorzar, el
grup es divideix. Uns van a fer surf i els altres tenim la intenció de
perdre’ns pels carrers i carrerons de la ciutat. Preguntem una mica al
propietari del hostel què podem fer i ens aconsella alguns llocs per fer un
tastet de la ciutat. Sortint del hostel anem a contemplar una mica l’oceà
Atlàntic i veiem un enorme castell a davant. De totes maneres, però, aquesta no
és la nostra primera destinació. El que fem és agafar un taxi petit, dels blaus
que diuen ells, i demanem que ens porti als vestigis de la ciutat, a la zona de
la necròpolis de Chellah. La veritat és que cal regatejar fins i tot per un
taxi! Al Chellah (http://ca.wikipedia.org/wiki/Xal%C2%B7la; http://en.wikipedia.org/wiki/Chellah)
hi passarem part del matí. La zona del Xal·là fou habitada per diferents
cultures, com ara mauritans, fenicis, romans i musulmans, tal i com s’explica a
la viquipèdia : “Xal·la (àrab شالة, habitualment escrit Chella o
Chellah, versió francesa del nom) és una antiga ciutat del Marroc
avui en ruïnes, a la vora del riu Bouragrag, al nord-est de Rabat i
a uns 3 km
de la costa. Al lloc hi ha una font permanent i la terra és fèrtil.
Les
excavacions mostren successives ocupacions de mauritans, fenicis/cartaginesos,
romans i musulmans, sent els objectes trobats més antics del segle VII aC. Fou
una escala entre Lixus (Larraix)
i Mogador.
Sota els romans fou Sala Colonia i va ser capital de Juba II;
vers el 140 es van construir les muralles i fou part del limes fins que fou
abandonada al segle IV. No s'ha de confondre amb un altra ciutat de nom Sala també al Marroc.
No se sap
ben be la successió de fets però al final del segle VIII estava en mans dels idríssides.
A la mort d'Idris II (Idrís al-Àsghar) el 807 la regió va passar
en herència a Isa ibn Idris, que després es va revoltar contra l'emir de Fes Muhàmmad ibn Idrís II
el qual va demanar ajut al seu germà al-Kasim ibn Idris de Tànger,
però aquest va refusar l'ajut i llavors va demanar el suport d'Umar ibn Idris
del Rif
que va atacar Wazekkur, seu del
rebel, d'on va expulsar a Isa que es va haver de refugiar a Xal·là. La nissaga
fou eliminada pels Banu Ifran
que van dominar la regió. Posteriorment es va fundar Salé i
Xal·là va quedar gairebé abandonada fins que fou destruïda pels almoràvits
el 1154.
A finals del
segle XII els benimerins
van decidir establir a Xal·là la necròpolis reial. La primera que hi va ser
enterrada el 1284 fou la princesa Umm al-Azz, esposa d'Abu-Yússuf Yaqub ibn Abd-al-Haqq
(1258-1286). El propi Yaqub, mort a Algesires
el 1286, hi fou portat igualment. Inicialment fou una mesquita amb dues tombes
però Abu-l-Hàssan Alí ibn Uthman (1331-1348) va
ampliar la necròpolis i la va fer monumental. Mort a les muntanes d'Hintata,
hi fou enterrat el 1348 i la seva tomba es objecte d'especial veneració.
Posteriorment però la necròpolis es va deixar d'utilitzar.
Més
endavant va fundar una zawiya a Xal·là el sufita Sidi al-Hajj Abd Allah
al-Yaburi, però a causa de la crisis econòmica la ciutat no va prosperar i la
ciutat es va veure arrossegada a l'anarquia que va marcar el final de la
dinastia marínida a la meitat del segle XV. La necròpolis fou saquejada. Al
segle XVII va passar a mans de la tribu Sabbah que la va convertir en fortalesa
i la va fer servir de base per saquejar la comarca. El 1755 va ser afectada per
un terratrèmol.
A
l'inici del segle XX fou objecte d'excavacions arqueològiques, que van posar a
la llum especialment la ciutat romana i alguns monuments marínides. Avui
dia és un lloc turístic i des de 2005 s'hi celebra un festival internacional de
jazz”. (continuarà)(La imatge correspon a les runes del Chellah)
Comentaris