Un poema de Salvador Espriu

 

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

 

Oh!, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta,

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç.

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que abandona el seu indret",

mentre jo ja ben lluny, em riuria,

de la llei de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni,

i em quedaré aquí fins a la mort,

car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.