Munic, dia 2 (27 d'abril de 2013): I


El dia es lleva ben assolellat a la capital de Baviera. Els llençols s’enganxen una miqueta,  però vencem la mandra i marxem a fer una volta, direcció cap al centre, tot fent marrada a l’estació per esmorzar una miqueta i quedar de nou esmaperduda amb totes les varietats de pa que són capaços de tenir els alemanys!! Tot seguit, gaudint de l’atrafegament de la ciutat i del bon sol que fa, anem cap a Marienplatz, al centre neuràlgic de la ciutat, a on farem un tour d’aquells gratuïts. La plaça està realment ben plena de gent, un murmuri s’estén per arreu.  De seguida localitzem el que serà el nostre grup, capitanejat per un simpàtic tenerifenc de nom David. La primera parada del tour és la mateixa Marienplatz (http://en.wikipedia.org/wiki/Marienplatz) , la plaça de Maria. Allí, al bell mig, hi ha una estàtua de la Verge Maria, banyada en or i molt vigilada per una munió de càmeres de seguretat, a més d’estar protegida per quatre estàtues d’animals i estar a una alçada relativament considerable. El motiu pel qual està allí posada és per celebrar la fi de l’ocupació sueca. Durant molts anys hi va haver a Baviera una invasió dels nòrdics, que es van enamorar d’aquella terra, fins al punt que van acordar amb el duc Maximilià I de Baviera (http://ca.wikipedia.org/wiki/Maximili%C3%A0_I_de_Baviera  ) que en marxarien a canvi de 30000 monedes d’or; el duc, però no les va aconseguir reunir: de fet, només en va aconseguir 20000 de plata i la resta els ho va pagar en or líquid, és a dir, amb cervesa! Movem una mica la còrpora i devant nostre ens queda l’imponent Neues Rathaus, és a  dir, l’ajuntament nou, que a jutjar per la imatge sembla molt vell, però que realment és de principis del segle XX, en estil neogòtic, que fa que sembli molt més antic del que realment és (http://en.wikipedia.org/wiki/New_Town_Hall_%28Munich%29 ) . Una de les coses que crida l’atenció és el toc de carrilló i també de campanes, que s’esdevé cada dia a les 11  i a les 5 de la tarda (a l’estiu pot variar i tocar més vegades, a les 12 concretament). També crida poderosament l’atenció el fet que hi ha unes figuretes que es mouen i fins i tot es veu una petita lluita de cavallers al capdamunt d’una de les torres (http://en.wikipedia.org/wiki/Rathaus-Glockenspiel). La lluita de cavallers representa el casament del duc Wilhelm V amb Renata de Lorraina. Sempre guanya, com no, el cavaller bavarès. També hi ha un altre tipus d’espectacle a la torre, però només té lloc cada 7 anys.  Després de mirar l’ajuntament per fora, entrem a dins i ens fixem, tal i com ens diu el dia, que a tot arreu hi ha símbols de lleons i de monjos (el nom de la ciutat ve a partir dels monjos) (http://en.wikipedia.org/wiki/Munich) . Després de la visita, ni que fos per fora, de l’ajuntament, ens dirigim ja directament cap a la Frauenkirche (http://en.wikipedia.org/wiki/Munich_Frauenkirche) , l’església que té dues corres i que marca el paisatge característic de Munic. Aquesta impressionant església va ser construïda en tan sols 20 anys ( va començar-se a construir el 1468). En part es va finançar la construcció gràcies als diners que pagava el poble en forma d’indulgències. Està feta bàsicament de maó i durant la Segona Guerra Mundial va servir de punt de referència als avions, de manera que tot i resultar afectada, no ho va acabar essent excessivament. Referent a la construcció de la FrauenKirche, hi ha la llegenda que hi va ajudar el propi diable. Conta la llegenda que viatjava per Europa i només veia esglésies plenes de llum. Quan va arribar a Munic es va trobar amb la Frauenkirche i la va veure tota fosca. Vet aquí que va decidir que ajudaria a l’arquitecte a acabar-ne la construcció si no hi construïa cap finestra. L’arquitecte hi va accedir, però quan al cap d’un temps el diable hi va tornar, es va indignar en veure que no hi havia cap finestra però moltíssima llum. L’arquitecte li va dir que ell va complir el pacte de no fer-hi cap més finestra, però quan per primera vegada el diable la va visitar, ja n’hi havia de finestres, però aquest no va passar de l’entrada i no va veure les laterals! El diable es va enfadar tant que va picar ben fort de peu a terra i a l’entrada hi ha clarament una sabata marcada. Però això és ben bé llegenda i la veritat és que la petjada que hi ha a l’interior correspon a l’arquitecte, Jörg Von Halsbach.
La imatge correspon a la "petjada del diable" de la Frauenkirche


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís