La pageseta i el llop (un conte)



La noia baixa alegrement pel clot d’en Sidro, com fa cada dia. Treballa al poble i viu a una masia allunyada del nucli urbà. És mitja tarda d’un calorós dia d’estiu, quan juliol ja fendeix. Una caputxa vermella li serveix per tapar-se els cabells. Va cantussejant una bella melodia ensenyada per l’àvia, amb qui viu des que va néixer i que li fa de segona mare. Absorta en què cuinarà l’endemà a la casa a on serveix, se sobresalta en trobar-se a un personatge de conte ferotge. Tal ésser li pregunta:  dolça caputxeta, a on vas tan decidida? Ella, se’l guipa de fit a fit i li rebla: saps, Pere que no llop, saps a on vaig? Cap a casa a posar la figa a remullar!
Tot sorprès, el tal Pere se la mira de fit a fit i deixa volar la imaginació: com es deu posar la figa a remullar? Es deu esterniar a la solana i quan ja la suor l’amara per tot arreu es posa al safareig i li queda la figa ben molla?  O bé li queda xopa per altres coses... potser quan es toca... però es deu tocar? El noi està segur que sí; se la imagina al vespre, amb la finestra oberta, els renocs fent el seu concert nocturn particular i ella notant la brisa nocturna, amb una cama penjant a cada costat del llit, va passant els seus dits freds pel seu sexe. El canvi de temperatura entre les mans i la fina pell de l’entrecuix la deu fer estremir. S’imagina con els dits li van lliscant per la seva faveta tendra cada vegada més sucosa. Perdut en els seus pensaments, nota com li tiben els pantalons.
La pageseta continua xiulant una melodia tot fent camí avall, mentre de reüll observa divertida que la costura dels pantalons del noi que l’ha interrogada sembla que està a punt de petar. No té pas temps de fer gaires més passes que ja el té de bell nou al seu costat:
-         Va,  pageseta amb caputxeta, de veres vas a posar la figa a remullar?
-         Amb la calor que fa, bé me l’haig de refrescar! – li rebla ella.
A en Pere ja se li descorda el cordill que li aguantava els calçons, ben empalmat només de pensar com deu ser la figa remullada de la noia! Ell també té la punta del piu una mica molla, i precisament no de suor, més aviat d’una bona calentor!  A la noia se li va escapant el riure i ara ja no de broma, es nota l’entrecuix regalimant.
La primera vegada que visqué aquesta experiència fou a l’inici de la primavera passada, quan va veure un pelegrí que es banyava despullat a la riera del Sot. Mai havia vist un cos jove i nu en plena esplendor i encara menys, havia vist a un home movent la mà de manera frenètica damunt de la seva botifarra. Amagada rere les branques havia notat una estranya mullena totalment desconeguda fins a aquell moment. I fou en aquell mateix capvespre quan es va autosatisfer per primera volta. Va ser just després d’anar a tancar les gallines; va fer marrada i va anar a amagar-se darrere el pou. Es va remullar la cara i les mans;  l’aigua del pou també es va barrejar amb els fluids emmenats pels seu cos, que tot just estrenava el desig sexual. Es va tocar una bona estona, gairebé per instint, tot evocant el record de la visió del pelegrí a la tarda. I se sorprengué en notar un plaer fins aleshores desconegut que la feu suar, gemegar i estremir. Després d’aquella primera vegada en vingueren unes quantes més, d’anar-se descobrint el cos i explorant els límits del gaudi que la seva pell era capaç de proporcionar-li, sempre darrere l’esguard silent i fred del pou.
De sobte, retornant a la realitat del moment després d’evocar els dolços records, para la marxa cap a casa, es treu la caputxa i li espeta a en Pere: “Vols veure la meva figa en remull?” En sentir aquests mots el noi no es pot aguantar més, es baixa ja els calçotets a punt d’explotar i no té ni gairebé temps de tocar-se la minga que se li escapa una blanquinosa escopinada que va a parar a la caputxa de la noia, que ja no és de vermell immaculat, sinó de vermell tacat. Lluny d’enfadar-se, la pageseta agafa una móra madura, s’arromanga la faldilla i es baixa les calces.  S’asseu tot recolzant l’esquena al marge i  s’acarona l’entrecuix amb la móra fins que s’estremeix; se l’endinsa al foradet encara per estrenar i amb una inusitada força la propulsa fi li queda enclastada al front del jove Peret recent escorragudet.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, que el conte de la pageseta i en Pere que no llop ja s’ha acabat!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís