Irlanda. Dia 7: Dublín (II) (27 d’agost de 2012) (II)

Als jardins hi ha un cartell que explica que estem sobre el riu Poodle  i que Dublín, literalment vol dir “Bassa Negra”. Als jardins del castell, es veu un mur a la part posterior. Aquest mur, segons sembla, va ser construït per quan va venir una reina i no volien que veiés la pobresa que s’amagava darrera del castell. Un altre punt interessant dels jardins del castell és que hi ha la biblioteca de Chester Beatty (http://www.cbl.ie/ ; http://en.wikipedia.org/wiki/Chester_Beatty_Library) , un senyor que va fer fortuna i es va dedicar a recopilar llibres, bàsicament religiosos i va fer la biblioteca, oberta gratuïtament al públic. Tot seguit, sota la pluja enfilem fins a un carreró proper, a on hi ha 40 escalons. Allí en Juan ens explica una mica la història de Jonathan Swift (http://es.wikipedia.org/wiki/Jonathan_Swift ; http://es.wikipedia.org/wiki/Cadenus_and_Vanessa ) , l’autor de “Els viatges de Gulliver” (http://es.wikipedia.org/wiki/Los_viajes_de_Gulliver) . Es veu que aquest senyor era el degà de Sant Partici (http://ca.wikipedia.org/wiki/Patrici_d%27Irlanda) , però tot i això li agradaven molt les senyoretes. Pel que sembla es va enamorar de una noia holandesa que es deia Ester Vanhormig  i va escriure un poema titula Cadenus i Vanessa (el degà i Vanessa)  (http://es.wikipedia.org/wiki/Cadenus_and_Vanessa) ; d’aquí el nom de noia (http://es.wikipedia.org/wiki/Vanessa_(nombre) )! Una altra escrit demolidor, crític i satíric d’aquest religiós protestant, que en el fons creia en la igualtat de les persones, és “Una modesta proposició” (http://en.wikipedia.org/wiki/A_Modest_Proposal) , en el qual advoca que les mares pobres donin el pit als nadons durant el primer any de vida, de manera que així estalvien diners. Posteriorment, han de vendre els fills per ser aliment dels rics; d’aquesta manera guanyen diners i tenen una boca menys per alimentar, entre altres coses... D’aquí ja continuem i ens parem darrera de la catedral de Crist, a on a terra hi ha el que seria una casa víking. El simpàtic guia ens mostra en menys d’un minut l’estructura de la casa, ja que comença a ploure de valent. Ens resguardem davall d’uns edificis en forma de búnquer, grisos. I allí en Juan ens explica que els víkings (http://en.wikipedia.org/wiki/History_of_Ireland_%28800%E2%80%931169%29; http://www.ncte.ie/viking/listt.htm ; http://ca.wikipedia.org/wiki/V%C3%ADkings)  no eren individus gaire alts, ans el contrari, tenien una alçada mitjana de un metre seixanta, però eren molt rabassuts. Anaven ben tapats i també ben calçats. Un altre element que segons la llegenda els caracteritza és el seu cascs amb banyes. Però en realitat els seus cascs sí que eren com mitja circumferència, però no portaven corns. Una curiosa història que ens explica en Juan és que el cap dels víkings tenia dret a escollir la noia que volgués; poc importava la opinió de la fèmina. Per marcar a quina casa vivia la noia, penjaven un corn a la porta. I segurament d’aquí ve l’expressió de portar banyes...(en anglès, horny). Un altre element importat que referma la tesi que no portaven banyes al barret era que els feien servir per seure durant les travesses pels mars, i si haguessin portat banyes hauria estat difícil seure-hi al damunt. Mentre estem a resguard de la pluja ens conta que davall nostre, fins no fa gaires anys, hi havia el poblat víking més gran trobat mai al món, que tenia més de 100 cases. Però com sempre, l’obstinació malaltissa dels polítics va fer que es destruís (ni tan sols el van preservar) i que damunt s’hi construís l’horrible edifici sota el qual estem resguardats. Es veu que hi va haver moltes protestes ciutadanes, però com sempre, van ser paper mullar. No lluny d’on estem, hi ha actualment el museu víking, que és bastant nou i interactiu. Encara sota la pluja ens dirigim cap a la zona de Temple Bar i ens aturem davant de l’hotel Clearence (http://www.theclarence.ie/)  El guia ens relata que davant de l’hotel hi havia un grup que tocava al carrer: U2. Els nois, molt jovenets, ho feien bé i treien la clientela al bar de l’hotel. El propietari, fart, els volia fer fora i el líder de la banda, Bono, li va proposar que els deixés tocar dintre del bar, de manera que ell guanyaria diners i els músics no es mullarien. El propietari s’hi va negar en rodó i Bono li va jurar que quan fos ric li compraria l’hotel, com així va ser... És un hotel de 5 estrelles, però poca cosa hi ha d’U2 (http://es.wikipedia.org/wiki/U2) . Tot i això, el guia ens recomana la seva discoteca, la Kitchen.
(La imatge és del cartell que hi ha als jardins del castell de Dublín) 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís