Irlanda.Dia 3: de Castletownbere a l’illa de Dursey i passejada per Castletownbere (23 d’agost de 2012)



El dia es lleva gris a Castletownbere. Tot i això, després d’esmorzar agafo la bici i començo el periple que m’ha de portar fins a l’illa de Dursey (http://www.bearatourism.com/bwdursey.html; http://en.wikipedia.org/wiki/Dursey_Island ) , al sud de la Península de Beara.Enfilo per les estretes carreteres vorejades d’exuberant vegetació i que deixen a veure per un costat espectaculars penya-segats i per l’altre, muntanyes amb vaques i ovelles. El camí és realment preciós, però el cel ennuvolat em fa témer el pitjor. I efectivament, quan ja quedaven pocs quilòmetres per arribar a Dursey, cau un bon xàfec que em deixa com una ànega. Malgrat tot, bicicleta i jo continuem i quan arribo al final del trajecte, aparco la bici i vaig a comprar un bitllet del telefèric que travessa l’estret que separa Irlanda de l’illa i que s’anomena Dursey Sound. I és que a l’illa de Dursey  (que  fa 6.5 km de llarg i 1.5 km d’ample)  només s’hi pot accedir per mar o bé per telefèric! De fet, és l’únic telefèric d’Europa que va per sobre el mar. Els habitants de l’illa  (uns 12 permanents a l’hivern) tenen preferència a l’hora de pujar-hi i a més també està permès que hi viatgin animals. Pago els 8 euros del viatge d’anada i tornada i m’enfilo al telefèric blau  que travessa l’Atlàntic. La vista des de les alçades és increïble: penya-segats escarpats i coronats per el verd de l’herba es deixen veure arreu, i tot combinat amb el blau fosc de l’oceà i alguna que altra casa escampada.  Un cop a l’illa, (a on no hi ha botigues, ni bars, ni restaurants ni allotjament, només algunes cases, punts de pesca i un cementiri) després d’una animada conversa amb una senyora que hi passa les vacances, veig que hi ha alguns cotxes que es veu que pertanyen als habitants. El cel està cada cop més negre, però tot i això m’arrisco a caminar un parell de quilòmetres i la vista que tinc em deixa sense paraules! La immensitat del mar, la natura salvatge, el groc d’algunes plantes, les vaques, les ovelles... L’illa també és prou reconeguda perquè hi ha zones a on es veuen balenes i dofins, però la senyora amb qui he conversat al telefèric em diu que avui és mal dia per observar-los, a l’igual que les illes veïnes, ja que hi ha molta boira baixa. De sobte, perduda en pensaments i en el paisatge, retorno a la realitat quan comença una forta tempesta que literalment em deixa rajant com si ja formés part de la pluja. Les bótes em queden plenes d’aigua, els pantalons com si fossin dins d’un safareig i tota jo tremolant. Així, amb el panorama, desisteixo i torno sota la intensa pluja fins al telefèric i se me’n va del pensament pujar al punt més alt de l’illa. Torno a travessar de nou l’Atlàntic i encara plovent desfaig el camí d’anada, aturant-me quan puc a fer alguna fotografia al paisatge o bé, per exemple, a un simpàtic “pavo real” que hi ha a la barana d’una casa. Com que ha parat de ploure, faig marrada i baixo fins a les dues úniques platges de sorra de la península, situades a Garnish (http://www.bearatourism.com/bwgarnish.html) , un lloc a on només hi ha un parell de cases, les mini platges i unes roques molt boniques. Però la pluja torna a fer acte de presència i ja desisteixo de fer més intents turístics. Tot assecant-me amb la ventija i tornant-me a mullar amb el plugim, desfaig els 25 km sense deixar de contemplar el feréstec,  salvatge, indòmit paisatge. Em sento lliure, com un ocell!! De retorn penso que és una llàstima el temps, però sobretot els mitjons i les sabates molls em fan desistir de provar de veure altres llocs. Finalment, arribo de nou a Castletownbere, a on una dutxa ben calenta em recupera l’escalfor i reanima. Ja de nou aclimatada, menjo una mica i passegem pel poble, i sense ni adonar-nos-en acabem enfilant fins a un monument datat de 3000 AC, un anell de roques, el Derreenataggart Stone (http://www.bearatourism.com/archaelogical.htm l). Segons el cartell, enmig d’un bon grapat de tifes de vaca, el monument funerari té les dues pedres més grans que fan d’entrada i estan orientades al nord, mentre que la més petita està orientada al sud. Solen estar compostos, aquests anells de pedres, de 5 a 17 roques. També l’orientació amb la qual està construït el monument té a veure amb els calendaris lunars i solars. Després de deixar anar la imaginació una estona rememorant con deuria ser la vida de la gent que habitava per aquests verals, reprenem la marxa entremig d’un espectacular paisatge (com no!) en busca d’un nou monument arqueològic. Tot observant el paisatge, per un costat hi ha les muntanyes i per l’altre, el mar, des d’on es pot divisar el far de la zona de Beara. Però hem de desistir en l’intent de visitar el monument arqueològic, ja que de nou es posa a ploure insistentment. Retornem ja cap al poble i anem a veure un moment el port abans de resguardar-nos de la pluja durant una estona. I poca cosa més en un dia molt passat per aigua: sopar en un agradable restaurant local (sopar acompanyat d’una bona sidra) i a dormir, sense que les gotes deixin de caure, tot i que abans de caure rendida, al hostel se m’acosta un senyor que hi viu i em regala un deliciós tros de pastís... Quina passada de gent els irlandesos!
(La fotografia correspon al telefèric que connecta la Península de Beara amb l'illa de Dursey) 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís