Irlanda. Dia 4: de Castletownbere a Waterford (24 d’agost de 2012)


El dia s’aixeca molt gris. Massa. A les 6 ja estem dempeus i arreglant maletes. Després d’esmorzar, ja directament a agafar el bus que ens allunarà de la Península de Beara. El dia és horrible: plou moltíssim, fa vent, i el mar embravit pinten una postal que commina a mullar-se. Pugem al bus i tot contemplant el gris, alhora que bell paisatge, m’adormo i ja no em llevo fins a arribar a Cork. Per sorpresa meva, el bus s’ha omplert de gent i la pluja és molt més intensa. Arribem amb retard a Cork i el temps per comprar el bitllet cap a Waterford és curtíssim. Ho fem i sota la pluja, de nou, enfilem cap a un altre autobús amb destí final a Waterford. El camí dura un parell d’hores, però de nou, em quedo adormida. De fet, la visió a través de la finestra és prou tristoia: pluja, pluja i pluja, cada vegada més intensa. Un cop arribem a Waterford, tardem més estona del compte a entrar a la ciutat, ja que hi ha inundacions. Al final, el bus ens deixa a l’estació i amb l’aigua empapant-ho tot, preguntem a l’oficina de turisme com arribar al hostel, a Portree hostel. Una vegada les coses deixades i després d’un xic de descans per arrecerar-nos de la pluja, el següent pas, davall d’un paraigües i amb un fort vent d’acompanyant, és conèixer una mica la ciutat. Però el primer que conec són uns grans magatzems, a on ens estem una estona per resguardar-nos de l’aigua que cau insaciablement. Waterford (http://www.waterfordtourism.com/; http://en.wikipedia.org/wiki/Waterford ; http://ca.wikipedia.org/wiki/Waterford ) és una ciutat d’uns 42500 habitants, fundada pels víkings al segle IX, essent l’assentament urbà més antic d’Irlanda. En aquesta ciutat hi conflueixen dos rius, el Suir i el Barrow. El riu Suir divideix la ciutat en dues zones i passejar pel passeig que el voreja és tot un plaer. Caminant per la ciutat em trobo amb un gran museu del vidre (es veu que aquí hi ha una gran tradició de vidriers), així com el Palau Bishop o la torre Reginald (http://www.discoverireland.ie/Arts-Culture-Heritage/reginald-s-tower/601; http://www.waterfordcity.ie/city/walls/reginalds-tower.htm ), construïda al segle XII ; fins a mitjans del segle passat hi havia gent que hi vivia. Molt a prop d’allí també és pot contemplar l’església francesa (utilitzada pels hongots francesos que fugien de la persecució religiosa) (http://waterfordireland.tripod.com/the_french_church1.htm; http://www.localhistories.org/waterford.html) . A la ciutat hi ha una important part medieval i el que es coneix com el triangle víking, amb relíquies de l’època a on aquesta vivien per aquesta zona. Un altre element que crida l’atenció és també un rellotge, el Clock Tower. I el dia no dóna per a molt més que per anar a comprar el sopar i sopar a l’alberg. Tot i que no hi podem estar més, m’hauria agradat tenir unes hores més (i sense mal temps) per a poder passejar i conèixer una mica més la ciutat i visitar algun dels museus que té, com el museu víking o un museu medieval que precisament inauguren demà. Però per acomiadar-me de Waterford, què millor que una pinta de Guinness a un pub proper, amb música amb viu i amb un públic d’allò més variat: des d’una senyora ja bastant entrada en anys que no para de ballar fins a un nen amb pijama, passant per matrimonis sorruts, solitaris i joves que surten a passar-ho bé!
(La imatge és de la torre Reginald de Waterford)

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís