Capvespre a la platja

Un diumenge a l’horabaixa, asseguda a la platja, ja gairebé buida de banyistes. Són poques les persones que hi resten; alguna parella, algunes famílies i alguns infants que esgoten els últims raigs de sol tot xipollejant dins la Mediterrània. Tot i que l’airet, em poso a l’aigua i m’adono que no és tan freda com en un principi m’havia pensat. Tanco els ulls i la ment fa un viatge per tota la Costa Brava; se’m posen els pèls de punta només de pensar en la bellesa que hi ha a gairebé cada racó; les caletes, les platges, els poblets. La imaginació retrocedeix segles enrere i penso com devien ser els vaixells de grecs i romans que van desembarcar a Empúries, com era el seu dia a dia. Segur que molts d’ells i elles es van banyar al mateix lloc o prop d’on ara ho estic fent jo. Obro les parpelles i m’endinso en la conversa de la família: v/bells records que encara em fa sentir més viva i em fan pensar quant m’estimo aquest racó de món, la meva terra i tot el que l’envolta, tot el que conté; com en sóc de feliç d’estimar els meus!